An-Numan ibn Thàbit ibn Zuta (àrab: النعمان بن ثابت بن زوطى, an-Nuʿmān ibn Ṯābit ibn Zūṭà), més conegut per la seva kunyaAbu-Hanifa (en àrab أبو حنيفة, Abū Ḥanīfa) o, abreujadament, com a Abu-Hanifa an-Numan (Kufa, Iraq, c. 699 - Bagdad, 18 de juny de 767), fou un teòleg i legislador religiós persa,[1] fundador epònim de l'escola hanafita, un dels quatre principals corrents jurídics (fiqh) del sunnisme, escola[1] predominant a Àsia central, Afganistan, Iran (fins al segle xvi), Balcans, Rússia, Circàsia, Pakistan, Bangla Desh, musulmans a l'Índia, Turquia i algunes parts del món àrab.[2][3] També és anomenat al-Imam al-Àdham (‘el Més Gran Imam’) i Siraj al-Àïmma (‘Làmpada dels Imams’) per uns quants dels seus seguidors sunnites.[1][4]
La tradició diu que el seu avi era un esclau portat de Kabul a Kufa,[1] posteriorment alliberat per un membre de la tribu de Taym-Al·lah ibn Thalaba, de la que la seva família hauria restat client (mawla) i de la que hauria pres el sobrenom d'at-Taymí amb què és ocasionalment esmentat. uns quants membres de la seva descendència també es va distingir en estudis jurídics.
Se sap que Abu-Hanifa va viatjar a la regió de l'Hijaz d'Aràbia en la seva joventut, on va estudiar a la Meca i Medina.[1] A mesura que avançava la seva carrera com a teòleg i jurista, Abu-Hanifa es va fer conegut per afavorir l'ús de la raó en les seves decisions legals (faqīh dhū raʾy) i fins i tot en la seva teologia.[1] Es diu que l'escola teològica d'Abu-Hanifa és la que més tard es convertiria en l'escola maturidita de teologia sunnita.[1]
↑ 1,01,11,21,31,41,51,6Pakatchi, Ahmad and Umar, Suheyl, "Abū Ḥanīfa", in: Encyclopaedia Islamica, Editors-in-Chief: Wilferd Madelung and, Farhad Daftary.
↑S. H. Nasr (1975), "The religious sciences", in R.N. Frye, The Cambridge History of Iran, Volume 4, Cambridge University Press. p.474: "Abū Ḥanīfah, who is often called the "grand imam"(al-Imam al-'Azam) was Persian