| Tipus | alfabet  |
|---|---|
| Sistema pare | Alfabet fenici
|
Els alfabets grecs arcaics (en llengua grega: Αρχαϊκά ελληνικά αλφάβητα; Archaiká elliniká alfábita) foren variants locals adaptades de l'alfabet fenici emprades pels antics grecs en el període arcaic i el clàssic primerenc. En foren reemplaçats a partir de l'any 400 abans de la nostra era per l'alfabet grec anomenat euclidià, o clàssic, l'estàndard de 24 lletres usat hui dia.
Totes les formes d'alfabets arcaics grecs tenen els mateixos 22 caràcters de l'alfabet fenici, tret de la lletra samek (𐤎), l'equivalent grec de la qual, ksi (Ξ), es va utilitzar només en un subgrup d'alfabets, i amb l'addició comuna de ípsilon (Υ) per a la vocal /o, ū/.(1)
Els alfabets locals, anomenats alfabets epicòrics, es distingeixen per: l'ús donat a les consonants Χ, Φ i Ψ; per la utilització de les innovadores vocals llargues (Ω i Η), per l'absència o presència de Η en la funció consonant originària (//h//); per l'ús o no d'algunes lletres arcaiques (Ϝ = //w//, Ϙ = //k//, Ϻ = /s/); a més a més de molts detalls de la forma gràfica de cada lletra. L'alfabet grec estàndard de 24 lletres era al principi la variant regional de les ciutats jòniques d'Àsia Menor. S'adoptà a Atenes en el 403 ae i en la major part de la resta del món grec a mitjan segle iv ae.