L'alou era el règim de tinença de béns immobles, generalment terres, pel qual el senyor feudal (l'aloer) tenia el domini complet, absolut i lliure sobre les seves propietats.[1] Era un concepte antagònic al del contracte de precària o de l'emfiteusi, on el domini útil (dret d'ús) de la terra se cedia usualment a un pagès, que havia de pagar a canvi un tribut o cens.[2] Es deia que un domini (per exemple d'un monestir) era alodial perquè no restava sotmès a cap altre senyor.