Anno Domini

Dionís l'Exigu va inventar l'era Anno Domini per calcular la data de Pasqua

Anno Domini (en llatí, a l'any del Senyor), abreujat AD, és un sufix que s'afegeix a una data i que indica que la xifra antecedent està referenciada a partir de l'any cristià del naixement de Jesucrist (Jesús de Natzaret), considerat l'inici de l'era cristiana.

Aquesta designació s'usa per numerar els anys en el calendari julià i el calendari gregorià. La formulació llatina original Anno Domini Nostri Iesu Christi va ser simplificada posteriorment com Anno Domini. La data havia estat determinada l'any 525 per Dionís l'Exigu en la seva Taula de Pasqües, i fou adoptada a l'Europa occidental durant el segle viii i a l'Orient al segle xvi.

En el català contemporani aquesta expressió ha estat substituïda, ja que per numerar els anys de l'era cristiana s'empra amb més freqüència la seva expressió equivalent «després de Crist» (del grec Χριστός [Khristós, 'l'Ungit'], referit a Jesús) que s'abreuja dC.[1] Per exemple, els anys 1492 AD i 1492 dC representen ambdós l'any que Colom va arribar a Amèrica. També s'accepta la forma d. de C.[2][3]

Avui dia, l'ús de les abreviatures està limitat a entorns de tipus històric, per a remarcar dates especials o en casos en què podria causar imprecisió el fet de no posar-ho (per exemple, l'any 47, parlant de l'Imperi Romà queda més clar si s'especifica aC o dC), però no es posa per dir "l'aixecament de 1936", etc.

  1. «DC → després de Crist». Universitat de Barcelona.
  2. «d. de C. → després de Crist». Universitat de Barcelona.
  3. «aC». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.