_b.jpg)
Antoni Maura i Montaner (Palma, 2 de maig de 1853 - Torrelodones, 13 de desembre de 1925) va ser un advocat i polític mallorquí. Protagonista d'una destacada i controvertida carrera política, president del Consell de Ministres cinc vegades durant el regnat d'Alfons XIII; entre 1903 i 1904, entre 1907 i 1909 –el govern llarg d'Antoni Maura–, el 1918, el 1919 i entre 1921 i 1922. Maura, que fins al 1902 –any d'ingrés al Partit Conservador– va pertànyer a la facció del seu cunyat Germán Gamazo, del Partit Liberal, fou també ministre d'Ultramar entre el 1892 i el 1894, ministre de Gràcia i Justícia entre el 1894 i el 1895 i ministre de Governació entre el 1902 i el 1903. Identificat amb el regeneracionisme i la necessitat d'efectuar una reforma del sistema polític de la Restauració, les seves primeres intervencions públiques van tenir com a marc la dissidència liberal i la crítica de la política conservadora.
Va propugnar en els seus dos primers governs una «revolució des de dalt» que tractaria de regenerar les institucions i combatre l'oligarquia i el caciquisme. El seu «govern llarg» (1907-1909) va ser fèrtil en la formulació de noves lleis i mesures. Tanmateix va caure en descrèdit després de la Setmana Tràgica de 1909, quan el rei el va destituir. El 1913 va abandonar el lideratge del Partit Conservador, amb el que es va trencar la unitat del partit. Tornaria a la presidència del consell de ministres els anys previs a la dictadura de Primo de Rivera com a cap de tres efímers governs de concentració.
Va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola des del 1903 i va dirigir la institució des del 1913 fins a la seva defunció.