Arquitectura medieval

Arquitectura medieval és una expressió historiogràfica que engloba la producció arquitectònica de l'art medieval. En l'arquitectura de l'edat mitjana es desenvolupen principalment tres estils: el romana d'Orient (al fet que influeix durant tot el període), el romànic (entre els segles xi i xii), i l'estil gòtic (entre el segle xii i el segle xv).

Els principals fets que van influir sobre la producció arquitectònica medieval van ser l'enrariment de la vida a les ciutats (amb la conseqüent ruralització i feudalització d'Europa) i l'hegemonia en tots els ordres de l'Església catòlica. A mesura que el poder secular se sotmetia a poder papal, passava a ser l'Església la que aportava el capital necessari per al desenvolupament de les grans obres arquitectòniques. La tecnologia del període es va desenvolupar principalment en la construcció de les catedrals, estant el coneixement arquitectònic sota el control dels gremis.

Durant pràcticament tot el període medieval, la figura de l'arquitecte (com a creador solitari de l'espai arquitectònic i de la construcció) no existeix. La construcció de les catedrals, principal esforç constructiu de l'època, és acompanyada per tota la població i s'insereix en la vida de la comunitat al seu voltant. El coneixement constructiu és guardat pels gremis, que reunien desenes de mestres i obrers (els arquitectes de fet) que conduïen l'execució de les obres però també les elaboraven. És l'origen de les associacions que acabaran coneixent-se com francmaçoneria (del francès maçon = paleta).

La Cristiandat va definir una nova visió de món, que no només sotmetia els desitjos humans als designis divins, sinó que esperava que l'individu busqués el diví. En un primer moment, i a causa de les limitacions tècniques, la concepció de l'espai arquitectònic dels temples es torna cap a dins, segons un eix que incita al recolliment. Més tard, amb el desenvolupament de l'arquitectura gòtica, es busca aconseguir els cels a través de la inducció de la perspectiva cap a l'alt.