L'astrometria és la part de l'astronomia que s'encarrega d'estudiar la posició i el moviment dels astres. El seu objecte no és la mesura de la distància a la que es troben els astres, sinó de conèixer la direcció en què són observats, això permet projectar la seva posició real sobre una esfera ideal, anomenada esfera celeste, sobre la que es representen tots els sistemes de coordenades. En combinar aquestes amb les coordenades geogràfiques, mesurades sobre l'esfera terrestre, un representació ideal de la Terra, es podrà obtenir la posició de l'observador.[1]
Per a situar un astre a l'espai calen dos plans de referència i una direcció en cadascun dels plans. Un pla de referència en seria l'horitzó, a partir d'aquest es pot determinar, en direcció al zenit o al nadir l'altura, i, en la direcció determinada, l'azimut. Un altre pla de referència seria l'equador, la seva projecció sobre l'esfera celeste seria l'equador celeste, a partir d'aquest es mesura la declinació i, en la direcció que determina, l'horari (l'arc de l'equador celeste comptat en hores, en sentit retrògrad, des del punt d'intersecció de l'equador amb el pla meridià del lloc fins al cercle horari de l'astre).
És una disciplina molt antiga, tant com l'astronomia. A mesura que la tècnica ho ha anat fent possible, s'ha anat guanyant precisió. En èpoques prehistòriques es pensa que es feien servir alineaments de roques o pals per a poder efectuar les primers mesures sobre la posició del sol, la lluna i els planetes. Aquestes mesures eren necessàries per a poder confeccionar els primers calendaris, imprescindibles per al desenvolupament de l'agricultura.
Ja en època històrica, gràcies a l'astrolabi el grau de precisió va millorar d'una manera considerable.
L'altra gran millora en astrometria va ser sens dubte la invenció del telescopi. I ja més recentment s'utilitza la fotografia química i posteriorment la revolució de les càmeres CCD que han servit per a popularitzar aquesta disciplina entre els astrònoms aficionats.