Carlemany (llatí: Carolus Magnus o Karolus Magnus; alemany: Karl der Große; francès: Charlemagne; nascut probablement el 2 d'abril del 742 prop de Lieja i mort el 28 de gener del 814 a Aquisgrà) fou rei dels francs entre el 768 i el 814 (fins al 771 conjuntament amb el seu germà Carloman I). El 25 de desembre del 800 es convertí en el primer governant d'Occident a ser coronat emperador des del final de l'edat antiga. Net del majordom de palau Carles Martell, fou el membre més destacat de la dinastia carolíngia i conduí l'Imperi Carolingi al seu apogeu territorial i polític.
Una vegada consolidat el seu poder al Regne dels Francs, es dedicà a expandir-lo en una sèrie de campanyes militars. Les Guerres Saxones, que duraren des del 772 fins al 804 amb algunes interrupcions, foren un conflicte especialment cruent i costós que tenia com a objectiu subjugar els saxons i obligar-los a convertir-se al cristianisme. Així mateix, interferí en els afers d'Itàlia, on el 774 conquerí el Regne Longobard. El 778, una expedició franca contra els musulmans del nord d'Hispània acabà en desastre a la batalla de Roncesvalls. A l'extrem oriental del seu imperi, el 788 afegí el ducat tribal de Baviera als seus dominis i durant els anys següents feu el mateix amb el Kaganat Àvar.[1]
Fou coronat Imperator Augustus[NOTES 1] pel papa Lleó III el 25 de desembre de 800 a Roma.[2] D'aquesta manera substituí l'Imperi Romà d'Orient com a protector de la cristiandat occidental. Davant la indignació inicial de Constantinoble, l'any 812 se signà un acord entre els dos imperis: tornà a haver-hi dos emperadors a Europa, l'un a l'Orient i un altre a l'Occident[3] creant el problema dels dos emperadors.[4]
El regnat de Carlemany se sol associar amb el «renaixement carolingi», un ressorgiment de la cultura, religió i arts llatines al llarg dels dominis carolingis dirigits per l'Església Catòlica. Mitjançant les seves conquestes i les seves reformes internes, Carlemany assentà les bases del que va esdevenir l'Europa Occidental a l'edat mitjana.
Fill del rei dels francs, Pipí dit «el Breu» i de Bertrada de Laon, succeí el seu pare, corregnant amb el seu germà, Carloman I. Les relacions entre els dos germans es tornaren tenses, però la sobtada mort de Carloman evità que esclatés una guerra entre els francs, i així Carlemany fou el seu únic rei.
Carlemany va reforçar les relacions d'amistat que havia iniciat el seu pare amb el papat, i es convertí en el seu protector després que les seves tropes derrotaren els llombards a Itàlia. Va combatre els sarraïns que amenaçaven les possessions carolíngies a la península Ibèrica, i passà a l'ofensiva per tal d'apoderar-se del territori. Amb tot, hagué de retirar-se, ja que en aquest moment l'Imperi carolingi patí un atac per part dels saxons. Aquesta retirada tingué un preu molt alt. Carlemany perdé, a la batalla de Roncesvalls, tota la rereguarda del seu exèrcit i el seu nebot, Rotllà.[5] Lluità contra els pobles eslaus i, després d'una llarga campanya, aconseguí sotmetre els saxons, obligant-los a convertir-se al cristianisme i integrant-los en el seu regne. Va facilitar així el camí cap a l'establiment de la dinastia otoniana.
Actualment Carlemany és considerat no sols el fundador de les dinasties francesa i alemanya, sinó també «el pare d'Europa»: el seu imperi unificà per primer cop la major part d'Europa occidental des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, i el renaixement carolingi establí una identitat europea comuna.[6] Pierre Riché escriu:
| « | ... Fruí d'un destí excepcional, i per la direcció del seu regnat, per ses conquestes, legislació i llegendària estatura, marcà profundament la història d'Europa occidental.[7] | » |
- ↑ Mata, J.; Garrido, D. «Carlemany. El pare d'Europa». Sàpiens. Arxivat de l'original el 2022-10-20. [Consulta: 20 octubre 2022].
- ↑ MATA, Jordi. «L'entrevista impossible a Carlemany». Sàpiens [Barcelona], núm. 76 (febrer 2009), p. 14. ISSN 1695-2014
- ↑ Andre Maurois, Historia de Francia, p.37.
- ↑ Clemens Gantner, Walter Pohl. After Charlemagne Carolingian Italy and Its Rulers (en anglès). Cambridge University Press, 2020, p. 14. ISBN 9781108840774.
- ↑ Andre Maurois, Historia de Francia, p.36.
- ↑ Riché, Prefacio xviii
- ↑ Riché, xviii.
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «NOTES» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="NOTES"/> corresponent.