Catalunya Nova o Nova Catalunya és una denominació aplicada als territoris del Principat de Catalunya conquerits per Ramon Berenguer IV al segle xii, és a dir, la part situada a ponent i al sud de la conca del Llobregat, que constituïen les antigues taifes de Làrida i Turtuixa.[1]
Els límits entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella es trobaven a les serres a l'oest que separen la conca del Llobregat de les de l'Anoia i del Segre. Correspon, aproximadament, a l'àrea dialectal del català occidental, més el Camp de Tarragona.[2]