| ||||
Tipus | cinema d'un país o regió | |||
---|---|---|---|---|
Localització | Argentina | |||
Estat | Argentina | |||
El cinema de l'Argentina és un dels més desenvolupats del cinema llatinoamericà. Compta amb la mitjana de sales per persona més alt d'Amèrica Llatina.[1]Al llarg del, segle xx la producció cinematogràfica argentina, secundada per l'Estat i avalada pel treball d'una llarga llista de directors i artistes, es va convertir en una de les principals del món en idioma castellà. Els primers llargmetratges animats, muts i sonors van ser realitzats per Quirino Cristiani. Dues pel·lícules van ser guardonades amb el premio Oscar a la millor pel·lícula internacional, La historia oficial (1985), dirigida per Luis Puenzo i El secreto de sus ojos (2009), de Juan José Campanella. A més, el cinema argentí ha collit nombrosos premis internacionals, entre ells els Premis Goya, els del Festival Internacional de Cinema de Berlín i regionalment els del Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana, entre altres.
Segons estadístiques de l'INCAA les pel·lícules més vistes de la història del cinema argentí són Relatos salvajes (2014), de Damián Szifron (3,9 milions), El Clan (2015), dirigida per Pablo Trapero (2,6 milions), El secreto de sus ojos (2009), de Juan José Campanella (2,4 milions), Metegol (2013), de Juan José Campanella (2,1& milions)[2] i El robo del siglo (2020), dirigida per Ariel Winograd (2 milions).[3] Alhora, cal esmentar Nazareno Cruz y el lobo (1975), de Leonardo Favio (3,3 milions), El Santo de la espada (1970), de Leopoldo Torre Nilsson i Juan Moreira (1973), de Leonardo Favio, (2,41 milions).
De l'època del cinema clàssic argentí, en les dècades de 1930 i 1940, es destaca La guerra gaucha (1942), de Lucas Demare ] i les pel·lícules còmiques protagonitzades per Niní Marshall. Al cinema eròtic es van destacar per la seva popularitat en tota Amèrica Llatina les pel·lícules d'Armando Bó protagonitzades per Isabel Sarli.