Cinema sonor

El cinema sonor és aquell en què la pel·lícula incorpora so sincronitzat, o so tecnològicament apariat amb imatge, a diferència del cinema mut. La primera exhibició pública coneguda de cinema sonor projectat va tenir lloc a París el 1900, però passarien dècades abans que la sincronització fiable fos comercialment pràctica. La primera projecció comercial de pel·lícules amb so completament sincronitzat se situa a la ciutat de Nova York l'abril de 1923. Els primers anys després de la introducció del so, les pel·lícules que incorporaven diàlegs sincronitzats van ser conegudes com a "pel·lícules sonores". El primer llargmetratge presentat originalment com una pel·lícula sonora va ser El cantant de jazz, estrenada l'octubre de 1927. S'ha trobat a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units una cinta del 1923 (quatre anys abans d'El cantant de jazz) on apareix Concha Piquer.^[1]

A principis dels anys 1930, les pel·lícules sonores ja eren un fenomen global. Als Estats Units, van ajudar a assegurar la posició de Hollywood com un dels sistemes culturals/comercials més potents del món. A Europa (i, en menor grau, a altres llocs) el nou format va ser tractat amb desconfiança per molts directors de cinema i crítics, que creien que centrar-se en els diàlegs perjudicaria la principal virtut estètica del cinema mut. Al Japó, on la popular tradició de cinema integrava cinema mut amb interpretacions vocals en directe, les pel·lícules sonores van arrelar amb gran lentitud. A l'Índia, el so va ser l'element transformador que va portar a la ràpida expansió de la indústria del cinema del país, que des de principis dels anys 1960 és la indústria cinematogràfica més productiva en el món.