El condottiero (en italià plural condottieri; singular condottiero) era el nom que rebien els capitans de tropes mercenàries al servei de les ciutats estat italianes des de finals de l'Edat Mitjana fins a mitjans del segle xvi.[1] La paraula condottiero deriva de condotta, terme que designava al contracte entre el capità de mercenaris i el govern que llogava els seus serveis.[2][3] En la historiografia italiana són anomenats capitani di ventura.
Els condottieri consideraven la guerra com un veritable art. No obstant això, els seus interessos no eren sempre els mateixos que els dels estats al servei dels quals estaven. Buscaven riquesa, fama i terres per a si, i no estaven lligats per llaços patriòtics a la causa per la qual lluitaven. Eren cèlebres per la seva falta d'escrúpols: podien canviar de bàndol si trobaven un millor postor abans o fins i tot durant la batalla. Conscients del seu poder, de vegades eren ells els quals imposaven condicions als seus suposats patrons.
Els primers condottieri van ser mercenaris estrangers (sobretot alemanys), però ja en el segle xv gairebé tots els professionals de les armes eren italians. Aquest segle va suposar la veritable edat d'or dels condottieri, amb grans figures, com Gattamelata o Bartolomeo Colleoni. A principis del segle xvi, no obstant això, van ser incapaços de plantar cara amb les seves tàctiques antiquades i les seves armadures medievals, als exèrcits moderns de les potències europees que van envair Itàlia, i van acabar per desaparèixer cap a 1550.
- ↑ Lenman, B., Anderson, T. Chambers Dictionary of World History, p. 200
- ↑ Condottieri a dictionary.com
- ↑ «Condottiero». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.