| Període | Època | Estatge | Edat (Ma) | |
|---|---|---|---|---|
| Paleogen | Paleocè | Danià | (més recent) | |
| Cretaci | Superior | Maastrichtià | 72,1 ± 0,2 | |
| Campanià | 83,6 ± 0,2 | |||
| Santonià | 86,3 ± 0,5 | |||
| Coniacià | 89,8 ± 0,3 | |||
| Turonià | 93,9 | |||
| Cenomanià | 100,5 | |||
| Inferior | Albià | ~ 113,0 | ||
| Aptià | ~ 125,0 | |||
| Barremià | ~ 129,4 | |||
| Hauterivià | ~ 132,6 | |||
| Valanginià | ~ 139,8 | |||
| Berriasià | ~ 145,0 | |||
| Juràssic | Superior | Titonià | (més antic) | |
| Comissió Internacional d'Estratigrafia (2020)[1] | ||||
El Cretaci o Cretàcic[2] és el període geològic que començà fa ~ 145,0 milions d'anys i s'acabà fa 66,0 milions d'anys. Es tracta de l'últim període de l'era del Mesozoic. El seu nom ve de la creta, una roca abundant a l'Europa Central.[2]
Se situa entre el final del Juràssic, que encara no ha estat definit estratigràficament, i l'extinció del Cretaci-Paleogen, que fou provocada per un impacte d'asteroide i, possiblement, un episodi de vulcanisme i conduí a la desaparició d'un 75% de les espècies d'aquell temps, incloent-hi els dinosaures no aviaris.
La desintegració del supercontinent de Pangea, iniciada a finals del Triàsic i principis del Juràssic, seguí el seu avenç inexorable. L'escissió de Sud-amèrica i Àfrica obrí l'Atlàntic sud. El subcontinent indi i Madagascar també se separaren, mentre que Nord-amèrica i Euràsia restaren unides (Lauràsia), igual que l'Antàrtida i el continent australià. Com a resultat del creixement de les dorsals oceàniques i altres factors, el mar assolí el seu nivell més alt en tota la història de la Terra, entre 100 i 250 metres per sobre de l'actual, es formaren mars epicontinentals a gairebé tots els continents i els oceans arribaren a cobrir un 82% de la superfície del planeta. Tanmateix, com que la majoria dels oceans es trobaven encaixonats entre continents i el gradient tèrmic entre l'equador i els pols era extremament suau, la circulació i la mescla oceànica eren molt febles en comparació amb l'actualitat. Aquestes condicions propiciaven l'aparició de zones anòxiques al fons del mar identificables per la llicorella negra que deixaren als sediments.[3]