| hrvatski jezik | |
|---|---|
  | |
| Tipus | variant lingüística pluricèntrica, varietat estàndard i llengua viva |
| Ús | |
| Parlants | al voltant de 7 milions |
| Parlants nadius | 7.000.000 |
| Oficial a | Croàcia, Bòsnia i Hercegovina. Reconegut a Voivodina (Sèrbia) i Burgenland (Àustria).[1] |
| Autòcton de | Europa Meridional |
| Estat | Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i minories a Voivodina (Sèrbia), Eslovènia, Burgenland (Àustria), zones frotereres d'Hongria, Eslovàquia i Montenegro[1] |
 | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües balto-eslaves llengües eslaves llengües eslaves meridionals llengües eslaves sudoccidentals serbocroat xtokavià Eastern Herzegovinian (en)  | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet de Gaj i glagolític |
| Institució de normalització | Consell per la Norma de la Llengua Croata Estàndard (Vijeće za normu hrvatskoga standardnog jezika) |
| Estudiat per | Estudis Croats |
| Codis | |
| ISO 639-1 | hr |
| ISO 639-2 | hrv |
| ISO 639-3 | hrv |
| Glottolog | croa1245 |
| Ethnologue | hrv |
| ASCL | 3503 |
| IETF | hr |
El croat (en croat: hrvatski jezik) és una de les llengües eslaves i és parlat per uns 7 milions de persones, principalment a Croàcia. Des del punt de vista lingüístic, el serbi i el croat són dues variants estandarditzades d'un mateix idioma, sent les diferències entre ambdues de tipus menor i existint una plena intel·ligibilitat mútua.
Des del punt de vista polític, fins al 1991 es va considerar que el serbi formava, juntament amb el croat i el bosnià, una de les varietats del serbocroat. El terme serbocroat es va utilitzar durant la major part del segle xx per referir-se a l'idioma comú de croats i serbis. Aquesta denominació va ser usada des de 1921 fins a les Guerres de Iugoslàvia a principis dels anys noranta, a manera de genèric dels dialectes parlats per serbis, croats, bosnians i montenegrins. Amb la separació de Iugoslàvia i l'aparició de nous estats, el terme «serbocroat» va caure en desús, a excepció de la lingüística. Avui en dia, la denominació de l'idioma és una qüestió polèmica, en la qual tenen molt a veure la història i la política. Després de la desintegració de Iugoslàvia i el cessament d'aplicació dels acords lingüístics entre Croàcia i Sèrbia es ve insistint molt, sobretot del costat croat, en la separació entre els tres idiomes. El major punt d'acord que es pot aconseguir en aquest sentit és el d'admetre que el serbi i croat (juntament amb el bosnià) formen part del «diasistema eslau centre-meridional».
El croat està basat en la pronúncia ijekaviana del dialecte štokavià (štokavski) amb certa influència del txakavià (čakavski) i kajkavià (kajkavski) i escrit amb l'alfabet croat:
El croat modern estàndard és resultat de l'evolució de més de nou-cents anys de literatura escrita en una barreja d'eslavònic litúrgic croat i la llengua vernacla. L'eslavònic litúrgic croat va ser abandonat cap a mitjans del segle xv i la literatura en croat «purament» vernacle existeix des de fa més de cinc segles.