|
Per a altres significats, vegeu «Bismarck». |
 (1940)  | |
| Epònim | Otto von Bismarck |
|---|---|
| Nom curt | Bismarck construction number 509 |
| Drassana | Blohm + Voss |
| Número assignat per la drassana | 509 |
| Lloc de producció | Hamburg |
| Cost | 197.000.000 Reichsmarks |
País de registre
| |
| Historial | |
| Col·locació de quilla | 1r juliol 1936 |
| Avarament | 14 febrer 1939 |
| Assignació | 24 agost 1940 |
| Viatge inaugural | 21 maig 1941 |
| Naufragi | 27 maig 1941 |
Operador/s
| |
.svg&lang=ca){kind=small} | |
| 24 d'agost de 1940 – 27 de maig de 1941 | |
| Operador | Kriegsmarine |
| Viatge inaugural | 21 de maig de 1941 |
| Destí | Barrinat a l'última batalla del Bismarck, després de patir danys incapacitants (72° 16′ N, 28° 41′ E / 72.267°N,28.683°E) |
_ship_badge.svg&lang=ca){kind=icon} | |
| Característiques tècniques | |
| Tipus | Cuirassat |
| Classe | Classe Bismarck |
| Desplaçament | 45950 t (estàndard) 50300 t (màxim) |
| Eslora | 251 m (LOA) 241,6 m |
| Mànega | 36 m |
| Calat | 9,3 m |
| Propulsió | 12 calderes Wagner; 3 turborreductors Blöhm und Voss
|
| Potència | 110.450 kW |
| Velocitat | 30.01 kn |
| Autonomia | 8870 mn a 19 kn |
| Tripulació | 103 oficials i 1.962 mariners |
| Característiques militars | |
| Blindatge |
|
| Armament | |
| Aeronaus | 4 Arado Ar 196 |
| Equipament aeronaus | 1 catapulta |
| Més informació | |
| Conflictes | Segona Guerra Mundial |
| Notes 3 mencions a la Wehrmachtbericht | |
.svg){kind=small}
El Bismarck fou un cuirassat pertanyent a la Kriegsmarine alemanya que participà en la Batalla de l'Atlàntic de la Segona Guerra Mundial. Va ser el líder de la classe Bismarck, que incloïa el seu buc germà Tirpitz. Rebé el nom en honor del canceller Otto von Bismarck, el principal impulsor de la Unificació alemanya de 1871. El vaixell fou construït a les drassanes Blöhm & Voss, a Hamburg. La col·locació de quilla va ser realitzada l'1 de juliol de 1936, i el seu avarament més de tres anys després, el 14 de febrer de 1939. Fou completat el 24 d'agost de 1940, quan fou assignat a la flota. Tant el Bismarck com el Tirpitz foren els cuirassats més grans mai construïts per Alemanya, i uns dels més grans mai construïts per qualsevol altre poder europeu.
En el curs de la seva carrera de vuit mesos, sota el seu únic comandant, el capità Ernst Lindemann, el Bismarck conduí una sola incursió al maig de 1941, anomenada Operació Rheinübung. La nau, junt amb el creuer pesat Prinz Eugen, havia d'infiltrar-se a l'Atlàntic i fer una ràtzia contra els mercants aliats des d'Amèrica del Nord fins a Gran Bretanya. Els dos vaixells foren detectats estant a Escandinavia, i una força britànica composta pel cuirassat HMS Prince of Wales, el creuer de batalla HMS Hood, els creuers pesats HMS Suffolk i HMS Norfolk i sis destructors fou enviada a interceptar-los. Això desencadenà en la Batalla del Estret de Dinamarca, en la que els bucs alemanys enfonsaren el Hood, l'orgull de la Royal Navy, i danyaren greument el Prince of Wales, obligant a la força britànica a retirar-se. El Prinz Eugen quedà il·lès, però el Bismarck rebé tres impactes que trencaren un dipòsit d'oli, fent que deixés una estela fàcilment rastrejable.
L'enfonsament del Hood provocà una persecució a gran escala, incloent dotzenes de naus de guerra. Dos dies després de la batalla, el Bismarck fou atacat per avions torpediners biplans Fairey Swordfish procedents del portaavions HMS Ark Royal. El Bismarck rebé un únic impacte que destruí completament el seu timó, fent-lo inoperable. Això feu que la nau no pogués avançar en línia recta, i per tant va quedar exposada a la força anglesa. Al següent matí, el Bismarck fou atacat pels cuirassats HMS King George V i HMS Rodney, junt amb els creuers pesats HMS Norfolk i HMS Dorsetshire, que neutralitzaren el Bismarck després d'un foc sostingut. El vaixell fou barrinat per la seva pròpia tripulació per evitar que caigués en mans enemigues, amb una gran quantitat de baixes. La majoria d'experts estan d'acord que el Bismarck s'hauria enfonsat sol només amb els danys causats per la flota anglesa. Les restes foren localitzades el juny de 1989 per Robert Ballard, i des de llavors s'han anat muntant expedicions per explorar-les.