Dadaisme

El dadaisme, també conegut com a moviment dadà,^[1] va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925, precedent immediat del surrealisme. Proposava la negació de tot, la destrucció per la destrucció. Pretenia crear confusió sense alternativa, l'oposició al concepte de raó instaurat pel positivisme. El dadaisme es va caracteritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries, i especialment artístiques, per burlar-se de l'artista burgès i del seu art.

A Catalunya, la relació amb el dadaisme va ser molt directa, a causa d'un grup d'artistes d'avantguarda que, per mitjà de les Galeries Dalmau, van donar a conèixer les obres del moviment i també per la presència de Francis Picabia, que va viure a Barcelona (1916-1917) i hi va fundar la revista ‘391’, portaveu de la nova tendència.^[2]

El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l'art, i la política tradicionals. El moviment dadà va influir de manera profunda i clara en moviments posteriors i més recents, com ara el neodadaisme o el pop art.

Per entendre bé el dadaisme, cal tenir en compte el context sociopolític en el que va sorgir, així com adoptar una visió crítica que ens permeti qüestionar els dogmes que regien -i encara regeixen- les nostres vides.