Els descobriments portuguesos foren una sèrie de viatges marítims i exploracions dutes a terme pels portuguesos entre 1415 i 1543. Els descobriments donaren com a resultat l'expansió de Portugal i foren una contribució essencial per a delinear el mapa del món, impulsats per la Reconquesta i la recerca de vies alternatives de comerç al mar Mediterrani. Amb aquests descobriments els portuguesos començaren l'era dels descobriments europeus que durà des del segle xv fins al XVII, i foren responsables d'importants avenços en tecnologia i ciències nàutiques, cartografia i astronomia, construint els primers vaixells capaços de navegar amb seguretat en aigües obertes per l'oceà Atlàntic.
Tot i que amb antecedents durant el regnat de Dionís I (1279) i en les expedicions a les illes Canàries de l'època d'Alfons IV, és a partir de la conquesta de Ceuta el 1415 —una plaça conquerida amb relativa facilitat, per una expedició organitzada per Juan I—, quan Portugal inicia el projecte nacional de la navegació oceànica sistemàtica.[1]
Després de la Reconquesta, l'esperit de conquesta i cristianització dels pobles musulmans es manté. Els portuguesos es dirigiren després cap al nord d'Àfrica, d'on havien vingut els mouros que envaïren la península Ibèrica i s'hi establiren. Portugal no podia amagar el seu interès econòmic, ja que també era des del nord de l'Àfrica d'on arribaven les espècies, un gènere de gran valor degut a l'esforç per dur-les fins a Europa. Avançant progressivament a l'Atlàntic tot seguint la seva costa, passaren el Cap de Bona Esperança i entraren a l'oceà Índic impulsats per la demanda de rutes alternatives del comerç al Mediterrani. Arribaren a l'Índia el 1498, a la Xina el 1513 i al Japó el 1543. Simultàniament exploraren l'Atlàntic Sud i desembarcaren a les costes del Brasil el 1500.
Les expedicions es perllongaren durant diversos segles, des del regnat d'Enric el Navegant fins al de Joan III, quan l'Imperi Portuguès quedà establert (1557).