Dades bĂ siques | |
---|---|
Ăs | hewing (en) , axe murder (en) , llençament de destral, wood splitting (en) , melee weapon (en) i arma llancĂvola |
Utilitzat per | llenyataire i fuster |
CaracterĂstiques | |
Format per | mĂ nec de destral fulla |
Una destral és una eina amb un tall metà l·lic que està fixat, a través d'un trau o forat normalment quadrangular, a un mà nec, generalment de fusta. L'extrem pla de la fulla d'una destral, oposat al del tall, rep el nom d'ullera,[1] esquena de la destral, cabota, cua o cabossa de la destral. La part de la fulla compresa entre el tall i l'ullera sol rebre el nom d'espasa de la destral.
L'Ășs tĂpic que hom dona a les destrals Ă©s de tallar llenya, arbres i carn, perĂČ en el passat es van usar com armes de caça i guerra, especialment pels vikings, normands, indis, anglesos, francesos, etc., que van emprar destrals d'armes (de guerra) des del neolĂtic, o les destrals llancĂvoles (francisca, tomahawk). Els bombers usen destrals per a obrir-se pas a travĂ©s de portes i finestres en els incendis. TambĂ© s'usen en esports com la tallada de troncs (vegeu aizkolari) i el llançament de destral.
L'origen de la destral ha de situar-se a la prehistĂČria. Les pedres de silici tallades en forma amigdaloide, i les de diorita o basalt polides en un o dos extrems, i de vegades amb una tallet enmig, se subjectaven amb forts lligams a un pal, formant amb ell angle recte, i servien com arma ofensiva en les lluites entre els homes o contra els animals salvatges. SĂłn molt notables les destrals martell de Dinamarca, amb un orifici en el centre, semblants als models actuals.
A l'edat del bronze es fabricaven d'aquest metall o de coure destrals semblants a les neolĂtiques, abocant el metall fos dins motlles de pedra. Les destrals de coure tambĂ© es lligaven a un mĂ nec de fusta mitjançant ranures i una ansa, o s'unia en ell per mitjĂ d'una espĂšcie de tub que actuava com mĂ nec. Tant els perses com els egipcis van utilitzar destrals de bronze o de ferro com armes de combat, ja que se n'han trobat algunes a tombes faraĂČniques i d'altres apareixen representades a les pintures murals. AixĂ mateix, tambĂ© les van utilitzar els pobles prehel·lens, com mostren les troballes fetes a les excavacions de Troia.
Els grecs, que l'anomenaven ÏÎλΔÎșÏ Ï, amb prou feines se'n van servir. Els romans, que designaven les destrals amb el mot sÄcĆ«ris, les van utilitzar molt per a les tropes auxiliars i com distintiu dels lictors, qui duien una destral dintre dels seus fasces. Va ser tambĂ© una de les armes emprades pels pobles germĂ nics i, de manera especial, pels francs (la famosa francisca), i, a l'edat mitjana va estar molt en voga entre els exĂšrcits europeus. Tanmateix, a partir de final del segle xiv va prendre la forma doble de llança i destral, confonent-se d'aquesta manera desprĂ©s amb l'alabarda. Cap a la darreria del segle xvii va deixar de ser una arma popular de combat a Europa, excepte a la marina de guerra, en la qual va continuar tenint presĂšncia amb l'anomenada destral d'abordatge.