L'ària del champagne quadre de Max Slevogt | |
Forma musical | òpera |
---|---|
Compositor | Wolfgang Amadeus Mozart |
Llibretista | Lorenzo Da Ponte |
Llengua del terme, de l'obra o del nom | Italià |
Basat en | Don Giovanni Tenorio, o sia Il convitato di pietra, llibret de Giovanni Bertati i música de Giuseppe Gazzaniga (Tirso de Molina ) |
Creació | Març - octubre de 1787 |
Data de publicació | 1787 |
Gènere | Dramma giocoso |
Parts | dos |
Catalogació | KV 527 |
Sèrie | llista d'òperes de Wolfgang Amadeus Mozart |
Format per | Madamina, il catalogo è questo, Batti, batti, o bel Masetto (en) , Fin ch' han dal vino (en) , Là ci darem la mano (en) , Deh! vieni alla finestra (en) i Don Giovanni, a cenar teco (en) |
Personatges |
|
Estrena | |
Estrena | 29 d'octubre de 1787 |
Escenari | Teatre Nostic de Praga, |
Estrena als Països Catalans | |
Estrena a Catalunya | 18 de desembre de 1849, Teatre Principal (Barcelona) |
Estrena al Liceu | 21 de febrer de 1866 |
Don Giovanni (títol complet: Il dissoluto punito, ossia il Don Giovanni, literalment «El llibertí castigat, o Don Giovanni»), K. 527, és una òpera en dos actes amb música de Wolfgang Amadeus Mozart i llibret de Lorenzo da Ponte, inspirat en el llibret de Giovanni Bertati per a una òpera de Giuseppe Gazzaniga (Don Giovanni Tenorio, o sia Il convitato di pietra, Venècia, 1787) i basat llunyanament en El burlador de Sevilla y convidado de piedra,[1] durant molt de temps atribuïda a Tirso de Molina, però que recentment s'ha vist que sembla que és d'un autor italià de la mateixa època.[2] Va ser estrenada al Teatre Nostic, avui Teatre dels Estats, de Praga el 29 d'octubre de 1787.
L'associació Mozart i Da Ponte va produir tres obres mestres: Les noces de Fígaro (1786), Don Giovanni (1787) i Così fan tutte (1790). És el que s'anomena la trilogia Da Ponte, en que la música del primer va multiplicar l’impacte gràcies als textos del poeta.
A Sevilla, Don Giovanni intenta seduir Donna Anna, però acaba lluitant i matant el seu pare, el Comanador. Això desencadena una sèrie de situacions en les quals Don Giovanni intenta seduir diverses dones i evitar els seus furiosos promesos, tot amb l'ajuda del seu criat Leporello. Finalment, el fantasma del Comanador vindrà a emportar-se Don Giovanni, que mai no es penedirà de les seves accions malvades.[3]
Entre les nombroses òperes basades en el mite de Don Joan, Don Giovanni és considerada la més reeixida, sense possible comparació amb la resta. El llibret de Da Ponte va ser anomenat, com molts a la seua època, dramma giocoso: en què «giocoso» fa referència al seu caràcter còmic, mentre que «dramma» significa simplement un text operístic, abreviatura de dramma per musica. Mozart va considerar-la una opera buffa.
El filòsof danès Søren Kierkegaard, en la seva obra Enten/Eller (O bé... o bé...), argüeix que el Don Giovanni de Mozart és l'obra d'art més gran mai produïda. El finale, en què Don Giovanni refusa penedir-se, ha esdevingut un captivador tema artístic i filosòfic per a molts escriptors, incloent-hi George Bernard Shaw, qui, a Home i super-home, va parodiar l'òpera fent esment explícit a la partitura de Mozart per a l'escena final entre el comanador i Don Giovanni.
L'any 1979 se'n va fer una adaptació cinematogràfica dirigida per Joseph Losey. Entre els millors intèrprets del paper principal de Don Giovanni, cal destacar els baixos Ezio Pinza, Cesare Siepi i Norman Treigle, i els barítons Dietrich Fischer-Dieskau i Thomas Hampson.