Electroimant

Un electroimant simple consisteix en una bobina de filferro aïllat envoltat al voltant d'un nucli de ferro. Un nucli de material ferromagnètic, com el ferro serveix, per augmentar el camp magnètic creat.^[1] La força del camp magnètic generat és proporcional a la quantitat de corrent que travessa els enrotllaments.^[1]

El camp magnètic produït per un solenoide (bobina de filferro). Aquest dibuix mostra una secció transversal a través del centre de la bobina: les creus són els filferros en què el corrent s'està movent a la pàgina; els punts són els filferros en què el corrent es mou cap amunt fora de la pàgina.

Un electroimant és un tipus d'imant en el qual el camp magnètic és produït pel flux d'un corrent elèctric; en conseqüència, el camp desapareix en cessar el flux del corrent elèctric. El físic anglès William Sturgeon el va inventar el 1825. El primer electroimant era una peça de ferro en forma de ferradura envoltada per un enrotllament o bobinat, quan el corrent passava per la bobina, l'electroimant es magnetitzava i quan cessava es desmagnetitzava. Sturgeon va demostrar el poder del seu invent aixecant nou lliures (uns 4Kg) amb una peça de ferro de set unces (menys de 200 grams) amb un enrotllament pel qual passava el corrent d'una bateria d'una única cel·la.

A més Sturgeon podia regular el seu electroimant, això va ser el principi de la utilització de l'electricitat per fer màquines pràctiques i controlables i va posar les bases per a les comunicacions electròniques. Els electroimants són àmpliament usats com a components d'altres dispositius elèctrics, com motors, generadors, relés, altaveus, discos durs, màquines MRI, instruments científics i equips de separació magnètica. Els electroimants també es fan servir a la indústria per recollir i moure objectes pesants, com la ferralla de ferro i acer.^[2]