Enginyeria aeroespacial

L'enginyeria aeroespacial és la branca principal de l'enginyeria darrere el disseny, construcció i ciència d'aeronaus i naus espacials.^[1] Es divideix en dues branques principals superposades: l'enginyeria aeronàutica i l'enginyeria astronàutica. La primera tracta de vehicles que es queden dins de l'atmosfera de la Terra, i la segona de vehicles que operen fora de l'atmosfera terrestre.

L'enginyeria aeroespacial tracta amb el disseny, construcció, i l'aplicació de la ciència darrere les forces i propietats físiques dels avions, coets, aeronaus i vehicles espacials. El camp també cobreix les seves característiques aerodinàmiques i comportaments, superfícies sustentadores i de control, sustentació, resistència i altres propietats. L'enginyeria aeroespacial no s'ha de confondre amb els diversos altres camps d'enginyeria que intervenen en el disseny d'aquests vehicles complexos. Per exemple, el disseny d'aviònica d'aeronaus, encara que sens dubte fa part del sistema globalment, seria més aviat considerat enginyeria elèctrica, o potser enginyeria informàtica. El sistema de trens d'aterratge d'un avió pot caure en el camp de l'enginyeria mecànica, i així successivament. És típicament una àmplia combinació de moltes disciplines que constitueix l'enginyeria aeronàutica.

Mentre que l'«enginyeria aeronàutica» va ser el terme original, el terme més ampli «aeroespacial» l'ha superat en l'ús, mentre la tecnologia de vol avançava per incloure operacions de vehicles a l'espai exterior. L'enginyeria aeroespacial, especialment la branca d'astronàutica, es coneix col·loquialment en anglès com rocket science («ciència de coets»).^[2]