Espai exterior

Interfície entre la superfície de la Terra i l'espai exterior, la línia de Kármán a 100 km i l'exosfera a 690 km (no està a escala)

L'espai exterior és la part de l'Univers més enllà de la Terra, dels cossos celestes o de la seva atmosfera.[1] No hi ha cap frontera definida entre l'atmosfera terrestre i aquest medi,[2] tot i que habitualment se sol considerar que l'espai exterior comença a una alçada de 80 a 120 km de la superfície terrestre.[1] Se'n diu espai exterior per distingir-lo de l'espai aeri. D'altra banda, l'espai profund forma part de l'espai exterior però es basa en la zona més enllà de la influència gravitacional de la Terra i de la seva atmosfera.[3]

L'espai exterior no està completament buit de matèria (és a dir, no és un buit perfecte) sinó que conté una baixa densitat de partícules, predominantment gas d'hidrogen, així com radiació electromagnètica. Encara que se suposa que l'espai exterior ocupa pràcticament tot el volum de l'Univers i durant molt de temps es va considerar pràcticament buit, o replet d'una substància anomenada èter, ara se sap que conté la major part de la matèria de l'Univers. Aquesta matèria està formada per radiació electromagnètica, partícules còsmiques, neutrins sense massa i fins i tot formes de matèria poc conegudes com la matèria fosca i l'energia fosca. De fet, en l'Univers cadascun d'aquests components contribueix al total de la matèria, segons estimacions, en la següent proporció: matèria condensada freda (0,03%), matèria estel·lar (0,5%), neutrins (partícules sense massa, 0,3%), matèria fosca (25%) i energia fosca (75%).[4] La naturalesa física d'aquestes últimes encara es coneix amb prou feines. Només es coneixen algunes de les seves propietats pels efectes gravitatoris que imprimeixen en el període de revolució de les galàxies, d'una banda, i en l'expansió accelerada de l'Univers o inflació còsmica, per una altra.

La línia de Kármán s'utilitza convencionalment com a l'inici de l'espai ultraterrestre amb la finalitat de tractats i registres sobre l'espai per a la indústria aeroespacial.[5] El marc de dret internacional de l'espai va ser creat pel Tractat de l'espai exterior, que va ser aprovat per les Nacions Unides el 1967. Aquest tractat s'oposa a qualsevol reclamació de la sobirania nacional i permet que tots els estats, explorar l'espai exterior de manera lliure.[6] El 1979, amb el Tractat de la Lluna, es va consensuar que les superfícies dels cossos celestes, com ara planetes, així com l'espai orbital al voltant, la competència de la comunitat internacional.[7] Les resolucions addicionals sobre l'espai exterior han estat elaborades per les Nacions Unides, però aquestes no han impedit el desplegament d'armes a l'espai exterior.

  1. ↑ 1,0 1,1 Definició d'espai exterior al Termcat.
  2. ↑ Dainton, 2001, p. 132–133.
  3. ↑ Definició d'espai profund al Termcat.
  4. ↑ Els materials de l'espai (castellà)
    Espai exterior Arxivat 2015-10-06 a Wayback Machine. (castellà)
    Antimateria a l'espai Arxivat 2012-06-19 a Wayback Machine. (castellà)
  5. ↑ Drake, Nadia. «Where, exactly, is the edge of space? It depends on who you ask.» (en anglès). National Geographic, 20-12-2018. [Consulta: 10 octubre 2022].
  6. ↑ «Treaty on Principles Governing the Activities of States in the Exploration and Use of Outer Space, including the Moon and Other Celestial Bodies» (en anglès). United Nations - UNODA Treaties. [Consulta: 10 octubre 2022].
  7. ↑ «Moon Agreement» (en anglès). United Nations - Office for Outer Space Affairs, 1979. [Consulta: 10 octubre 2022].