L'estatge basal o la terra baixa en botànica és una zona altitudinal de vegetació que té com a límit inferior el nivell del mar i com a límit superior altituds inferiors a 500-600 m.[1][2] Correspon al territori que fa de sòcol a la serralada[3] i es pot dir que no pertany a la muntanya.[4] En sentit més ampli, també s'aplica a l'estatge inferior de qualsevol zonació altitudinal.[5]
Ocupa més de les tres quarts parts del Principat de Catalunya i té una vegetació representativa, amb fesomia pròpia i singular. En el clima mediterrani, l'estiu és eixut i calorós i l'hivern és benigne, amb precipitacions moderades.
La majoria de plantes d'aquest estatge tenen el fullatge persistent, verd tot l'any, més aviat petit i coriaci –endurit i flexible com el cuir–. Sovint tenen pèls a la cara inferior de les seues fulles, com adaptació al medi on l'aigua no és molt abundant. La vegetació de l'estatge basal ha sofert durant molts segles l'acció destructora humana, simbolitzada per les tres «efes»: folc (pastura de ramats), ferro (tallades amb la destral) i foc (incendis devastadors).
- ↑ «estatge basal». Diccionari de geografia física. Termcat. [Consulta: 12 juliol 2019].
- ↑ «Estatge basal». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Conesa, Josep Antoni. Tipologia de la vegetació: anàlisi i caracterització. Lleida: Universitat de Lleida, 1997, p. 85. ISBN 9788489727328.
- ↑ Vigo, J. L'alta muntanya catalana: flora i vegetació. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2008, p. 38. ISBN 9788492583249.
- ↑ Aguilella Palasi, Antoni; Puche Pinazo, Felisa. Diccionari de botànica. València: Universitat de València, 2011-11-28, p. 170. ISBN 9788437086392.