El feixisme és una ideologia i un moviment polític que va sorgir a l'Europa d'entreguerres (1918-1939). El terme feixisme prové de l'italià fascio ('feix romà'), i aquest alhora del llatí fascis a través del llatí vulgar fascium.
El projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigida,[1][2] mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que es condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda, un component social interclassista, i una negació a ubicar en l'espectre polític (esquerres o dretes), cosa que no impedeix que habitualment la historiografia i la ciència política situïn el feixisme a l'extrema dreta i el relacionin amb la plutocràcia, identificant-lo algunes vegades com un capitalisme d'Estat,[3] o bé com una variant xovinista del socialisme d'Estat.[4]
Es presenta com una "tercera via" o "tercera posició»[5] que s'oposa radicalment tant a la democràcia liberal en crisi (la forma de govern que representava els valors dels vencedors en la Primera Guerra Mundial, com ara Anglaterra, França o Estats Units, els quals considera «decadents») com al moviment obrer tradicional en ascens (anarquista o marxista, aquest últim escindit al seu torn entre la socialdemocràcia i el comunisme, que des de 1917 tenia com a referent el projecte d'estat socialista que s'estava desenvolupant a la Unió Soviètica); encara que el nombre de les ideologies contra les quals s'afirma és més ampli:
| « | El feixisme té els seus enemics agrupats en aquests tres fronts: el social-comunista, el demoliberal-maçònic i el populisme catòlic. | » |
| — Revista F. E. 1933 (Filosofia.org) | ||
El concepte de «règim feixista» pot aplicar-se a alguns règims polítics totalitaris o autoritaris[6] de l'Europa d'entreguerres ja pràcticament tots els que es van imposar per les potències de l'Eix durant la seva ocupació del continent durant la Segona Guerra Mundial.
D'una manera destacada i en primer lloc hi ha el feixisme italià de Benito Mussolini (1922) que inaugura el model i encunya el terme; seguida per l'Alemanya del III Reich d'Adolf Hitler (1933) que el porta a les seves últimes conseqüències, i, tancant el cicle, l'Espanya Nacional de Francisco Franco que es prolonga molt més temps i evolucionà fora del període (des de 1936 fins a 1975). Les diferències de plantejaments ideològics i trajectòries històriques entre cada un d'aquests règims són notables. Per exemple, el feixisme a l'Alemanya nazi o nacional-socialisme afegeix un important component racista, que només és adoptat en un segon moment i amb molt menor fonament pel feixisme italià i la resta de moviments feixistes. Per molts d'aquests el component religiós (catòlic o ortodox segons el cas) va ser molt més essencial, tant que Trevor-Roper ha pogut definir el terme feixisme clerical (entre els quals estaria el nacionalcatolicisme espanyol).[7]
Es pot considerar que el feixisme italià és un totalitarisme centrat en l'Estat:
| « | El poble és el cos de l'Estat, i l'Estat és l'esperit del poble. En la doctrina feixista, el poble és l'Estat i l'Estat és el poble.
Tot a l'Estat, res contra l'Estat, res fora de l'Estat. |
» |
| — Mussolini[8] | ||
Mentre que el nazisme alemany està centrat en la raça identificada amb el poble (Volk) o Volkgemeinschaft (interpretable com a comunitat del poble o comunitat de raça, o fins i tot com a expressió del suport popular al Partit i l'Estat):
| « | Ein Volk, ein Reich, ein Führer! | «¡Un Poble, un Imperi, un Guia!» | » |
També es poden trobar elements del feixisme fora del període d'entreguerres, tant abans com després. Un clar precedent del feixisme va ser l'organització Action Française (Acció Francesa, 1898), el principal líder de la qual fou Charles Maurras; comptava amb una ala juvenil violenta anomenada els Camelots du Roi i se sustentava en una ideologia ultranacionalista, reaccionària, fonamentalista catòlica i antisemita. Amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial van reaparèixer moviments polítics minoritaris, la majoria marginals (denominats neofeixistes o neonazis), que reprodueixen plantejaments idèntics o similars, o que en mimetitzen l'estètica i la retòrica; malgrat (o precisament com reacció a) la intensa demonització a què foren sotmesos la ideologia i els règims feixistes, considerats principals responsables de la guerra que va conduir a alguns dels majors desastres humans de la història. En molts països hi ha legislacions que en prohibeixen o limiten tant l'existència com les actuacions (especialment l'anomenat crim d'odi), la propaganda (especialment el negacionisme de l'Holocaust) o l'exhibició dels símbols.
- ↑ ¿Qué es el fascismo? Arxivat 2009-04-27 a Wayback Machine., per Humberto García Larralde, El Independent
- ↑ Más políticas fascistas, per Alberto Benegas Lynch (h), El Independent
- ↑ Trotski: IX. «¿Qué es la URSS?» Arxivat 2009-08-14 a Wayback Machine., en La revolución traicionada (1936).
- ↑ Roderick Long: Liberalism vs. Fascism. Ludwig von Mises Institute.
- ↑ «Según Ignacio Ramonet, ya en los años treinta se hablaba del surgimiento de una «tercera vía», el fascismo, alternativa a los dos mundos nuevos que surgieron tras la Primera Guerra Mundial», citado en Enrique Fernández M., Guidens, Blair y Lagos, la tercera vía.
- ↑ El terme autoritarisme (que implica la concentració del poder sense acceptació d'oposició, però l'admissió d'un cert pluralisme en els seus suports i la manca d'una intenció o capacitat d'homogeneïtzació total de la societat) va sorgir com a oposat a totalitarisme (que és el que reivindicava per a si el feixisme), en les anàlisis posteriors, sobretot el de Juan José Linz, en moltes de les seves obres, per exemple Totalitarian and Authoritarian Regimes, Rienner, 2000.
- ↑ H. R. Trevor-Roper: «The phenomenon of fascism», en S. Woolf (ed.): Fascism in Europe (especialmente pág. 26). Londres: Methuen, 1981. Citado en Roger Eatwell: Reflections on fascism and religion Arxivat 2007-05-01 a Wayback Machine..
- ↑ Són dues frases de diferents discursos. La primera de 1934: «Es va cap a noves formes de civilització, tant en política com en economia. L'Estat torna pels seus drets i el seu prestigi com a intèrpret únic i suprem de les necessitats nacionals. El poble és el cos de l'Estat, i l'Estat és l'esperit el poble. A la Doctrina feixista, el poble és l'Estat i l'Estat és el poble»(18 de març de 1934). La segona, de l'anomenat Discurs de l'Ascensió, 26 de maig de 1927: «Nosaltres confirmem solemnement la nostra doctrina respecte a l'Estat; confirmo no menys enèrgicament meu fórmula del discurs en la Scala de Milà: Tot a l'Estat, res contra l'Estat, res fora de l'Estat ».