Frontal d'altar

Un frontal d'altar és l'element moble que decora la part davantera de l'altar en les esglésies cristianes. Els frontals d'altar també es poden anomenar antependis (del llatí, antependium), pal·lis (del llatí, pallium) o frontaleres.^[1] Poden complementar-se amb sengles taules laterals, o laterals d'altar, que servien per decorar els costats de l'altar, com es comprova a l'Altar de Santa Maria de Lluçà conservat al Museu Episcopal de Vic, o a l'església de Sant Andreu de Sagàs, de la qual també es conserven el frontal i les dues taules laterals, repartits entre el mateix Museu Episcopal de Vic i el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Per la seva funció i situació privilegiada dins de les esglésies cristianes, es preferien els frontals fets amb materials nobles o preuats: or, argent, esmalts, teixits sumptuaris, marbres polícroms, etc. Tanmateix les esglésies modestes els feien imitant labors d'orfebreria o bé tenien frontals pintats o de fusta tallada i policromada. En època moderna el ventall de materials utilitzats s'amplià amb l'ús de la ceràmica, el cuiro (guadamassil), etc.

Durant els períodes preromànic i romànic la composició dels frontals d'altar acostuma a estar centrada per la Maiestas Domini envoltada pel Tetramorf. Més excepcionalment els pot presidir la Mare de Déu en maestà o algun sant assegut en un tron. Als costats de la imatge principal és habitual trobar-hi diversos compartiments (normalment quatre, dos a cada banda) amb escenes del Nou Testament o episodis de la vida del sant titular de l'església a la qual pertanyia el frontal.

A partir de l'època gòtica, quan els frontals d'altar perden protagonisme en benefici dels retaules, la seva composició esdevé més lliure i poden contenir tan sols un motiu central envoltat d'ornaments decoratius o bé una sola escena de composició apaïsada. La divisió en compartiments que caracteritzava els frontals romànics esdevé molt menys freqüent.