George Enescu (George Enescu, 19 d'agost de 1881 - 8è districte de París, 4 de maig de 1955), conegut a França com a Georges Enesco, fou un compositor, violinista, pedagog, pianista i director d'orquestra romanès. Hom el considera el creador de l'escola romanesa i el seu compositor més universal,[1] la figura més important de la vida musical romanesa de la primera meitat del segle xx i un dels violinistes més grans de la seva generació.[2]
Com molts intel·lectuals romanesos de la seva generació, la segona terra natal d'Enescu va ser França, tot i que va passar un temps considerable als Estats Units. Era estretament relacionat amb Jacques Thibaud i Alfred Cortot.[3]
Com que havia estudiat als conservatoris de Viena i París, va combinar molts elements de les tradicions germànica i francesa. La seva fenomenal memòria va absorbir gairebé tot el cànon clàssic (inclosos els 58 volums de l'edició de la Bach-Gesellschaft), i la seva carrera com a violinista, pianista, director i professor el va posar en contacte amb la majoria dels compositors europeus més importants.[4][5] Al llarg de la seva vida excepcional, va tenir l'oportunitat de tocar amb Brahms, d'estudiar amb Fauré i Massenet i de conèixer Bartók, Strauss, Ravel, Debussy i Xostakóvitx.[5]
Pau Casals, que va acompanyar al piano, va descriure Enescu com «el fenomen musical més gran des de Mozart». Va ser un geni, però amb una vida molt humana: va estimar amb fervor una dona que va apreciar-lo tard, ja mort, va patir humiliacions en la seva carrera i vida personal, va construir i invertir, i va perdre tota la seva riquesa per causa dels règims polítics. Va conèixer l'èxit i el reconeixement, però també la misèria i la desil·lusió. Va ser oblidat en vida, mentre patia els turments de la malaltia i la vellesa.[6]
Va tenir tres passions: el romanticisme tardà alemany, l'escola francesa i el folklore romanès, que totes tres van competir per ser les seves influències. Cap, però, va tenir un domini exclusiu. Mentre que el públic actual valora positivament aquesta ambigüitat, el segle passat la va considerar com una indecisió.[7]
- ↑ «George Enescu». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Malcolm, Noel. «Enescu, George». Grove Music Online. (en anglès; cal subscripció).
- ↑ Botstein, Leon «Rediscovering George Enescu». The Musical Quarterly, Vol. 81, No. 2, Estiu 1997, pàg. 141-144.
- ↑ Malcolm, Noel «Enescu in Bucharest» (en anglès). Tempo New Series, 140, 3-1982, pàg. 31-34.
- ↑ 5,0 5,1 Saunders, Dominic. «The Mozart we missed» (en anglès). The Guardian. [Consulta: 4 juny 2021].
- ↑ «George Enescu, fața nevăzută a unui geniu». Historia.ro. Arxivat de l'original el 20 de febrer 2014. [Consulta: 23 març 2024].
- ↑ Bederova, Julia. «Enescu: Octet, op. 7 / Quintet in A minor, op. 29». Nonesuch.