Ginecotopia

Christine de Pisan presenta el Livre de la cité des dames a Margaret de Burgundy.

El terme "Ginecotopia", etimològicament lloc per a les dones, és un neologisme que sovint es fa servir per a referir-se a utopies en què només hi ha dones. Una ginecotopia s'entén com una societat formada exclusivament per dones, que poden ser irreals (mitològiques o creacions literàries contemporànies) i/o reals, presents a la història.[1][2][3]

Una ginecotopia literària és una ciutat de germanes i d'amigues, una ciutat de sororitat, no de famílies. És un sistema polític on el seu poder organitzatiu es basa en l'amistat de dones acuradament seleccionades i no en cap model familiar, de manera que, tot fugint dels esquemes derivats del contracte sexual, les dones recuperen el control sobre si mateixes.[4]

La investigació feta pel Consorci per a la Normalització Lingüística ha localitzat la paraula '"ginecotopia"' al pròleg de La ciutat de les dames de Christine de Pisan, traduït el 1990 per Mercè Otero Vidal,[5] catedràtica en Llengües Clàssiques i Creu de Sant Jordi 2019. El terme es fa servir a la presentació de l'obra,[6] para reivindicar la necessitat d'un espai propi per al desenvolupament de les dones i així "compartimentar els espais destinats a home-dona, amb eixamplament de dimensions i de funcions, professionals, culturals o de tota mena que sigui capaç de desenvolupar la dona, en igualtat de possibilitats amb l'home".[7]

Al llarg de la història, ginecotopia, és un vocable que varen fer servir altres autores com Charlote Perkins Gilman,[8] Ursula K. Le Guin,[9] Eulàlia Lledó[10] i Pilar Godayol.[11] No serà fins segles després que l'investigadora Elaine Showalter va proposar el terme Ginocriticisme per a referir-se als estudis crítics literaris de la dona com a escriptora, concretament: "la historia, l'estil, els temes, el gèneres literaris i les estructures de l'escriptura femenina, a més de la psicologia i la dinàmica de la creativitat femenina así com les possibilitat de fer de la escriptura una carrera, l'evolució i les lleis de la tradició femenina".[12]

  1. ↑ Biosca, Montserrat. Una Història necessària. Col·lectiu Dones en l'Església. 25 anys (1986-2011). Barcelona: Viena Edicions, 2011. ISBN 9788483306369. 
  2. ↑ Bacardí, Montserrat; Godayol, Pilar. Les traductores i la tradició. Punctum, 2013. ISBN 9788494069475. 
  3. ↑ Garretas, María-Milagros Rivera. Mujeres en relación: feminismo 1970-2000 (en castellà). Icaria Editorial, 2001. ISBN 9788474265156. 
  4. ↑ Rivera Garretas, María-Milagros. Textos y espacios de mujeres (Europa siglos IV-XV) (en castellà). Barcelona: Icaria, 1990, p. 179. ISBN 8474261686. 
  5. ↑ de Pizan, Christine. La ciutat de les dames. Pròleg i traducció de Mercè Otero i Vidal. Barcelona: Edicions de l'Eixample, 1990. ISBN 8486279216. 
  6. ↑ de Pisan, Christine. La ciutat de les dames. Introducció i traducció de Mercè Otero i Vidal. Barcelona: Edicions de l'Eixample, 1990, p. 18. ISBN 8486279216. 
  7. ↑ Col·lectiu de dones en l'Església. Una Història necessària: Col·lectiu de dones en l'Església. 25 anys (1986-2011). Barcelona: Viena edicions, 2011, p. 181. ISBN 9788483306369. 
  8. ↑ Fa servir el terme "Ginecocentrisme" i "Androcentrisme" a la seva obra El Món de l'home : o la nostra cultura androcèntrica (1898) ISBN 9788417082147
  9. ↑ Ward, Jonathan «Entrevista a Úrsula K. Le Guin». Nueva Dimensión, nº 89, 5-1977, pp. 135-139.
  10. ↑ Lledó, Eulàlia (introducció). Terra d'elles. Traducció: Jordi Vidal Tubau. Barcelona: Laertes, 2002. ISBN 8475844782. 
  11. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades :3
  12. ↑ Showalter, Elaine. Mujeres rebeldes : una reivindicación de la herencia intelectual feminista. Madrid: Espasa Calpe, cop., 2002. ISBN 8467000511.