Gran Cisma d'Orient

Plantilla:Infotaula esdevenimentGran Cisma d'Orient
Modifica el valor a Wikidata
lang=ca Modifica el valor a Wikidata
Tipuscontrovèrsia religiosa
cisma en el cristianisme Modifica el valor a Wikidata
Datajuliol 1054 Modifica el valor a Wikidata
Religiócristianisme calcedoni, cristianisme oriental i cristianisme occidental Modifica el valor a Wikidata

El Cisma Est-Oest (també conegut com el Gran Cisma o Cisma de 1054) va ser el trencament de la comunió que es va produir al segle xi entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa Oriental.[1] El cisma va ser la culminació de les diferències teològiques i polítiques que s'havien desenvolupat durant els segles precedents entre el cristianisme oriental i occidental.

Una successió de diferències eclesiàstiques i disputes teològiques entre l'Orient Grec i l'Occident Llatí va precedir la divisió formal que es va produir el 1054.[1][2][3] Entre aquestes van destacar: la processó de l'Esperit Sant (filioque), què s'hauria d'utilitzar a l'Eucaristia, ja fos pa amb llevat o sense [a] la pretensió del bisbe de Roma de jurisdicció universal i el lloc de la seu de Constantinoble en relació amb la pentarquia.[7]

El 1053 es va fer el primer pas del procés que va conduir a un cisma formal: les esglésies gregues del sud d'Itàlia es van veure obligades a conformar-se a les pràctiques llatines i, si alguna d'elles no ho feia, es van veure obligades a tancar.[8][9][10] En represàlia, el patriarca Miquel I Cerulari de Constantinoble va ordenar el tancament de totes les esglésies llatines de Constantinoble. El 1054, el llegat papal enviat per Lleó IX va viatjar a Constantinoble amb finalitats que incloïen refusar a Cerulari el títol de «patriarca ecumènic» i insistir que reconegués la pretensió del papa de ser el cap de totes les esglésies.[1] Els propòsits principals de la legació papal eren buscar ajuda de l'emperador romà d'Orient, Constantí IX Monòmac, en vista de la conquesta normanda del sud d'Itàlia i tractar els atacs recents de Lleó d'Ocrida contra l'ús de pa sense llevat i altres costums occidentals,[11] atacs que van comptar amb el suport de Cerulari. L'historiador Axel Bayer diu que la legació va ser enviada en resposta a dues cartes, una de l'emperador que buscava ajuda per organitzar una campanya militar comuna de l'Imperi Romà d'Orient i el Sacre Imperi Romanogermànic contra els normands i l'altra des de Cerulari.[12] Sobre la negativa de Cerulari a acceptar la demanda, el líder de la legació, el cardenal Humbert de Silva Candida, OSB, el va excomunicar i, a canvi, Cerulari va excomunicar Humbert i els altres llegats.[1]

La validesa de l'acte dels llegats occidentals és dubtosa perquè el papa Lleó va morir i l'excomunió de Cerulari es va aplicar únicament als llegats personalment.[1] Tot i així, l'Església es va dividir en línies doctrinals, teològiques, lingüístiques, polítiques i geogràfiques, i la bretxa fonamental mai no s'ha curat, i cada banda acusava de vegades l'altra de caure en heretgia i d'iniciar la divisió. Les croades dirigides pels llatins, la massacre dels llatins el 1182, les represàlies d'Occident en el saqueig de Tessalònica el 1185, la presa i el saqueig de Constantinoble durant la Quarta Croada el 1204 i la imposició dels patriarques llatins va dificultar la reconciliació.[1]. L'establiment de jerarquies llatines als Estats croats significava que hi havia dos reclamants rivals a cadascuna de les seus patriarcals d'Antioquia, Constantinoble i Jerusalem, cosa que deixava clara l'existència del cisma.[13] Diversos intents de reconciliació no van donar els seus fruits.

El 1965, el papa Pau VI i el patriarca ecumènic Atenàgores I van anul·lar els anatemes del 1054,[1] tot i que aquesta anul·lació de les mesures que es van prendre contra uns quants individus era essencialment un gest de bona voluntat i no constituïa cap mena de reunió. L'absència de comunió plena entre les esglésies fins i tot s'esmenta explícitament quan el Codi de Dret Canònic dona permís als ministres catòlics per administrar els sagraments de la penitència, l'eucaristia i la unció dels malalts per demanar espontàniament a membres d'esglésies orientals com l'Església Ortodoxa Oriental. (així com les esglésies ortodoxes orientals i l'església d'Orient) i membres d'esglésies occidentals com l'Església Catòlica Antiga.[14] Els contactes entre les dues parts continuen. Cada any, una delegació de cadascun s'uneix a la celebració de la festa patronal de l'altre, els sants Pere i Pau (29 de juny) per Roma i Sant Andreu (30 de novembre) per Constantinoble, i hi ha hagut diverses visites del cap de cadascuna a l'altra. Els esforços dels patriarques ecumènics cap a la reconciliació amb l'Església catòlica han estat sovint objectiu de fortes crítiques per part d'altres companys ortodoxos.[15]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Cross i Livingstone, 2005, p. 706.
  2. ↑ D'Agostino, 2008.
  3. ↑ Bayer, 2004.
  4. ↑ Palatianos, n.d..
  5. ↑ Hergenröther, 1869, p. 62–71.
  6. ↑ Beck, 1982, p. 245–247.
  7. ↑ Lembke, 2010.
  8. ↑ Dragani, 2005, p. 44.
  9. ↑ Bihlmeyer i Tüchle, 1967, p. 102.
  10. ↑ Bury, 1923, p. 267.
  11. ↑ Siecienski, 2010, p. 113.
  12. ↑ Bayer, 2004, p. 80.
  13. ↑ Nichols, 2010, p. 281.
  14. ↑ «Canon 844 §3». Code of Canons of Oriental Churches, 2007. [Consulta: 9 març 2020].
  15. ↑ Anon., 2001, p. 149.


Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.