 (segle XII)  | |
| Nom original | (la) Gregorius PP. I |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 540 Roma |
| Mort | 12 març 604 (63/64 anys) Roma |
| Sepultura | basílica de Sant Pere del Vaticà |
 64è Papa | |
| 3 setembre 590 (Gregorià) – 12 març 604 (Gregorià) ← Pelagi II – Sabinià I → | |
| Apocrisiari papal a Constantinoble | |
| | |
| Dades personals | |
| Residència | Roma |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Roma |
| Ocupació | diplomàtic, prevere catòlic de ritu romà, escriptor |
| Orde religiós | Orde de sant Benet |
| Enaltiment | |
| Festivitat | 12 de març 25 de març 3 de setembre |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Família | Gens Anícia |
| Pares | Gordianus i Santa Sílvia |
 
| |
Gregori el Gran (llatí: Gregorius PP. I) (Roma, c. 540 - Roma, 12 de març de 604), va ser el bisbe de Roma des del 3 de setembre del 590 fins a la seva mort.[1][a] És conegut per haver instigat la primera missió a gran escala registrada des de Roma, la Missió gregoriana, per convertir els anglosaxons aleshores pagans a Anglaterra al cristianisme.[2] Gregori també és molt conegut pels seus escrits, que van ser més prolífics que els de qualsevol dels seus predecessors com a papa.[3] L'epítet Sant Gregori el Dialogant l'ha unit al cristianisme oriental a causa dels seus Diàlegs.[4]
Fill d'un senador romà i ell mateix prefecte de Roma als 30, Gregori vivia en un monestir que va establir a la seva finca familiar abans d'esdevenir un ambaixador papal i després Papa. Tot i que va ser el primer papa d'origen monàstic, les seves experiències polítiques anteriors poden haver-lo ajudat a ser un administrador amb talent. Durant el seu papat, va superar enormement amb la seva administració els emperadors per millorar el benestar del poble de Roma, i va desafiar les opinions teològiques del patriarca Eutiqui de Constantinoble davant l'emperador Tiberi II. Gregori va recuperar l'autoritat papal a Espanya i França i va enviar missioners a Anglaterra, inclosos Agustí de Canterbury i Paulí de York. El realineament de la fidelitat bàrbara a Roma de les seves aliances cristianes arrianes va configurar l'Europa medieval. Gregori va veure com els francs, els llombards i els visigots s'alineaven amb Roma en la religió. També va combatre l'heretgia donatista, popular en aquella època especialment al nord d'Àfrica.[4]
Al llarg de l'edat mitjana, va ser conegut com "el pare de l'adoració cristiana" a causa dels seus esforços excepcionals per revisar el culte romà del seu temps.[5] Les seves contribucions al desenvolupament de la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats, encara en ús en el ritu bizantí, van ser tan significatives que generalment se'l reconeix com el seu autor de facto.
Gregori és un dels pares llatins i un doctor de l'Església.[6] És considerat sant a l'Església Catòlica, a l'Església Ortodoxa Oriental, la Comunió Anglicana, diverses confessions luteranes i altres confessions protestants. Immediatament després de la seva mort, Gregori va ser canonitzat per l'aclamació popular.[7] El reformador protestant Joan Calví va admirar molt Gregori i va declarar a la seva Institució que Gregori era l'últim bon papa.[8][9] És el patró de músics, cantants, estudiants i professors.[10]
- ↑ Huddleston, 1909.
- ↑ Flechner, 2015, p. 47.
- ↑ Ekonomou, 2007, p. 22.
- ↑ 4,0 4,1 «St. Gregory Dialogus, the Pope of Rome» (en anglès). [Consulta: 20 abril 2018].
- ↑ Ellard, 1948, p. 125.
- ↑ Livingstone, 1997, p. 415.
- ↑ Cross i Livingstone, 2005, p. 710.
- ↑ Calvin, 1845, p. 125, Bk IV, Ch. 7.
- ↑ Little, 1963, p. 145–157.
- ↑ «St. Gregory the Great». Web site of Saint Charles Borromeo Catholic Church. [Consulta: 14 novembre 2009].
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.