Guerra Civil catalana

Infotaula de conflicte militarGuerra Civil catalana
Tipusguerra civil Modifica el valor a Wikidata
Data1462-1472
EscenariPrincipat de Catalunya
LlocPrincipat de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
ResultatCapitulació de Pedralbes
Bàndols
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe[1] Regne de França Regne de França Principat de Catalunya Principat de Catalunya

Corona de Castella Corona de Castella
Avís Regne de Portugal

Renat d'Anjou Ducat de Lorena
Comandants
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan el Sense Fe
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Francesc de Verntallat
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Joan R. Folc de Cardona 		Hug Roger de Pallars
Pere de Belloch
Pere Joan Ferrer
Corona de Castella Enric IV de Castella
Corona d'Aragó Pere de Portugal
Renat d'Anjou Renat I
Renat d'Anjou Ferri II de Lorena

La guerra civil catalana[a] fou un conflicte bèl·lic que tingué lloc entre 1462 i 1472 al Principat de Catalunya entre el rei Joan el Sense Fe i els remences, d'una part, i les institucions catalanes rebels encapçalades pel Consell del Principat i la Diputació del General, de l'altra, pel control polític del territori.[3] La guerra civil és el primer conflicte a Catalunya en el qual es fa un ús generalitzat de les armes de foc i representa el pas de tàctiques militars medievals a tàctiques militars modernes.[4]

Catalunya vivia immersa en profunds canvis a l'estructura social causada per la crisi del sistema feudal, el descens de població provocat per la Pesta Negra —que afectà especialment el camp català provocant una crisi de subsistència—[5] i una gran crisi institucional i financera que comportà un gran endeutament de les institucions públiques.[6]

La mort de Carles de Viana, enfrontat al seu pare Joan el Sense Fe, fou l'excusa per formalitzar l'inici d'una contesa que enfrontava la monarquia i l'oligarquia; alhora també contraposava els estils absolutista i el pactista i posava a prova la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar, una tendència que s'havia anat covant des de l'època d'Alfons el Magnànim. Davant l'aixecament remença el 1462, els enfrontaments entre joanistes i antijoanistes eren cada cop més freqüents i l'agost de 1462 el Consell del Principat proposà deposar Joan el Sense Fe, la seva dona i el seu fill i s'encomanà a demanar ajuda militar a Enric IV de Castella.[7] En no obtenir els resultats desitjats, i veient que una república sense suport extern era inviable,[8] les autoritats catalanes van oferir la corona al rei castellà,[9] qui per la Sentència arbitral de Baiona del 23 d'abril de 1463 va renunciar al Principat.[10] El 27 d'octubre del mateix any la Generalitat va oferir la corona a Pere de Portugal,[11] però la derrota a la batalla de Calaf,[12] en la qual els principals caps rebels foren fets presoners, va suposar un punt decisiu a la guerra revolucionària.[13] Pere morí el 29 de juny de 1466[14] i s'oferí la corona a Renat I d'Anjou, que comptava amb el suport de Lluís XI de França.[15] Tanmateix, les victòries reialistes van accentuar la crisi i les discrepàncies al bàndol rebel i a bona part de Catalunya, recuperada per les tropes reials, van desencadenar un setge a Barcelona que durà fins al 8 d'octubre de 1472. Sense suports exteriors, els catalans es van rendir a la realitat i Barcelona fou lliurada als reialistes després d'un perdó general.[16]

En acabar la guerra, Joan el Sense Fe va recompensar el principal líder remença Francesc de Verntallat pel seu suport i li conferí el títol de vescomte d'Hostoles, però no va entrar a resoldre el problema i tant els camperols com els senyors van quedar a l'expectativa. A la mort de Joan el Sense Fe, l'any 1479, els principals problemes de la societat catalana havien quedat sense resoldre i el seu fill, Ferran el Catòlic, va intentar-los solucionar amb la recuperació del Rosselló i la Cerdanya pel Tractat de Barcelona el 1493:[17] hi aplicà un programa econòmic adoptat parcialment del buscaire des de 1450 i reformà la Diputació i el Consell. Finalment, els remences acceptaren l'arbitratge reial en els conflictes amb els senyors i el 21 d'abril del 1486 Ferran va dictar la Sentència de Guadalupe.[18]

  1. ↑ Mestre i Campi, 1998, p. 526, Tingué lloc la derrota de Calaf, pel febrer de 1655. En l'àmbit internacional, la conjuntura començava a mostrar-se més favorable a Joan II i finalment, els regnes de la confederació feren costat al rei. (…) Entretant, la diplomàcia de Joan II anava collint més èxits i, a les Corts de Montsó de 1470, Aragó i València li van fer concessió d'un subsidi econòmic.
  2. ↑ Mestre i Campi, 1998, p. 298, Consell del Principat: òrgan representant del Principat de Catalunya que durant la Guerra civil (1462-1472), va tenir un paper rector en el bàndol de les institucions catalanes..
  3. ↑ Antoni Riera Meils. Història de la Generalitat i els seus Presidents. ISBN 84-412-0884-0
  4. ↑ Hernàndez Cardona, 2003, p. 318.
  5. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades ST
  6. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Pons
  7. ↑ «Joan de Copons». Gran enciclopèdia catalana. Arxivat de l'original el 30 d’octubre 2022. [Consulta: 30 octubre 2022].
  8. ↑ Chaytor, 1933.
  9. ↑ Vicens Vives, 2003, p. 281.
  10. ↑ Mestre i Campi, 1998, p. 86, Baiona, sentència arbitral de.
  11. ↑ Vicens Vives, 1961, p. 181.
  12. ↑ Vicens Vives, 2003, p. 300.
  13. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades indiano
  14. ↑ «Pere IV de Catalunya-Aragó». GEC. Arxivat de l'original el 26 de gener 2023. [Consulta: 8 novembre 2023].
  15. ↑ Hernàndez Cardona, 2003, p. 36.
  16. ↑ Vicens Vives, 2003, p. 345-346.
  17. ↑ Bolòs, 2000, p. 39.
  18. ↑ Giralt i Raventós, 2008, p. 13-14.


Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.