Guerra dels Cent Anys

Per a altres significats, vegeu «Segona Guerra dels Cent Anys».

Guerra dels Cent Anys

Guerra anglo-francesa
En el sentit de les agulles del rellotge i començant pel quadre superior esquerra: batalla de la Rochelle (1372), batalla d'Azincourt (1415), batalla de Patay (1429), setge d'Orleans (1428-1429).
Tipus	guerra
Data	24 de maig de 1337– 9 d'octubre de 1453
Escenari	Principalment França i els Països Baixos
Lloc	França
Casus belli	Eduard III reivindica la corona de França i desafia Felip VI
Resultat	Victòria francesa, guanyant el control de totes les possessions continentals angleses tret de Calais (tractat de Picquigny) Manteniment de la casa de Valois al tron del França Renforçament de la monarquia francesa i afebliment de la monarquia anglesa, que conduirà a la guerra de les Dues Roses
Bàndols
Regne de França Estat borgonyó[a] Corona de Castella Regne d'Escòcia República de Gènova Regne de Mallorca Regne de Bohèmia Corona d'Aragó Ducat de Bretanya [b] Rebels gal·lesos Comtat de Flandes[c] Papat d'Avinyó Regne d'Anglaterra Ducat de Borgonya Bretanya Regne de Portugal Regne de Navarra Comtat de Flandes Comtat d'Hainaut Aquitània Luxemburg Sacre Imperi Rebels gantesos Papat de Roma
Comandants
Felip VI Joan II Carles V Carles VI Carles VII Joana d'Arc Eduard III Ricard II Enric IV Enric V Enric VI Eduard de Woodstock Tomàs de Clarence

La Guerra dels Cent Anys és un conflicte intercalat amb treves més o menys llargues, que enfronta, des del 1337 al 1453 (o sigui, gairebé 116 anys) a la dinastia Plantagenet a la dels Valois i, a través d'ells, al regne d'Anglaterra i al de França. El mateix terme "Cent anys de guerra" és una construcció historiogràfica que s'estableix al segle xix, per consolidar la successió de conflictes. Per als historiadors, es tracta més aviat de la Primera Guerra dels Cent Anys, per distingir-la de la Segona Guerra dels Cent Anys (1689-1815), menys coneguda.

A principis del segle xiv, tres eixos de tensió a ajuden promoure la seva emergència:

• la "gran depressió medieval", teoritzada per Guy Bois (crisi demogràfica combinada amb estancament econòmic a causa de l'augment de la càrrega tributària senyorial);
• els constants enfrontaments entre els Plantagenet i els Capets per la sobirania i el control dels feus de Guiena ;
• el conflicte dinàstic per la corona de França que va néixer, el 1328, amb la mort de Carles IV, darrer fill de Felip IV.

La guerra té diverses fases. Anglaterra va obtenir inicialment moltes victòries, abans que França recuperés l'ascendència a partir del 1364; el 1378, els anglesos només controlaven algunes ciutats del continent. A partir del 1380, l'afebliment del poder reial, combinat amb un context econòmic difícil, va conduir a un període de guerra civil als dos països, situació de la qual va sortir el Regne d'Anglaterra primer. Enric V d'Anglaterra va aprofitar llavors la bogeria del rei Carles VI de França i la guerra civil entre armagnacs i borgonyons per revifar el conflicte. Gràcies a la seva aliança amb els borgonyons, va obtenir la corona de França per al seu fill Enric VI mitjançant el tractat de Troyes signat el 1420. Tanmateix, el naixent sentiment nacional i la modificació dels circuits econòmics dificultaren el manteniment dels anglesos a França. El 1429, l'èpica de Joana d'Arc va causar una impressió tot reforçant la legitimitat de Carles VII. Sis anys després, va concloure la pau d'Arras amb el duc de Borgonya; per tant, els anglesos van ser inexorablement rebutjats (sobretot amb la reconquesta de París el 1436 per part del conestable Artur de Richemont) i ja no controlava, el 1453, més que Calais al continent (del que França no va prendre el control fins al final del setge de Calais el 1558), signant la pau el 1475 (tractat de Picquigny).

Demogràficament, les batalles van resultar en poques morts fora de la noblesa, però el saqueig va tenir conseqüències negatives sobre les poblacions civils. Des del punt de vista militar, aquesta guerra marca un trencament, amb la decadència de la cavalleria a favor de la infanteria i l'aparició de l'artilleria. Aquest conflicte també va suposar l'aparició duradora de l'ocupació de tropes mercenàries a cadascun dels camps presents. També té conseqüències econòmiques, l'increment dels preus afavoreix el comerç a llarga distància; i religiós, amb el gran cisma d'Occident que s'oposa als papes de Roma i Avinyó. Es tradueix en una afirmació del sentiment nacional, la rivalitat franco-anglesa ja no és el resultat d'un conflicte dinàstic. De la mateixa manera, la transformació de Borgonya en un principat independent genera un conflicte de dos segles amb els Habsburg.
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.