Guillem I d'Anglaterra (anglès: William I; normand antic: Williame I; anglès antic: Willelm I; nascut cap al 1028 a Falaise i mort el 9 de setembre del 1087 a Roan[1]), conegut habitualment com a Guillem el Conqueridor i ocasionalment com a Guillem el Bastard, fou el primer rei d'Anglaterra de la dinastia normanda entre el 1066 i la seva mort el 1087.
Descendent de Rol·ló, el 1035 esdevingué duc de Normandia. Es convertí en rei d'Anglaterra després de liderar-ne la conquesta l'any 1066, expulsant la dinastia saxona de Wessex i implantant la dinastia Normanda. La resta de la seva vida va estar marcada per lluites per consolidar el seu domini sobre Anglaterra i les seves terres continentals, i per les discrepàncies amb el seu fill gran, Robert Curthose, i l'amenaça d'invasions d'Anglaterra per part dels danesos.
Va morir el setembre de 1087 mentre dirigia una campanya al nord de França i va ser enterrat a Caen. El seu regnat a Anglaterra va estar marcat per la construcció de castells, l'assentament d'una nova noblesa normanda que controlava la terra i el canvi en la composició del clergat anglès. No va intentar integrar els seus diversos dominis en un sol imperi, sinó que va continuar administrant cada part per separat. Les seves terres es van dividir després de la seva mort: Normandia va ser per a Robert, i Anglaterra va anar al seu segon fill supervivent, Guillem Rufus.
- ↑ «Guillem I d'Anglaterra». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 7 octubre 2021].