Un hanif (àrab: حنيف, ḥanīf, ‘monoteista preislàmic’, ‘musulmà ortodox’; en plural حنفاء, ḥunafāʾ[1]) és, d'acord amb la creença islàmica, algú que manté el monoteisme pur del patriarca Abraham (o Ibrahim, en la seva forma àrab), qui, de fet, és qualificat de hanif en diverses ocasions a l'Alcorà (2:135, 3:67, 4:125, 6:79, 16:120).[2] Més exactament, en el pensament islàmic, són les persones que, en època preislàmica —anomenada la jahiliyya—, se sap que van rebutjar la idolatria i van mantenir tots o alguns dels dogmes de la religió d'Abraham, entesa com la «submissió a Déu» en la seva forma més pura.[3] El terme hanif és emprat dotze cops a l'Alcorà (deu voltes en singular i dues en plural) i la tradició islàmica recull un cert nombre de persones que van ser hanifs.[4] D'acord amb la tradició musulmana, també el profeta Muhàmmad hauria estat un hanif.
El hanifisme és, de fet, encara mal conegut, però sembla com si l'Alcorà designés amb aquest terme un monoteisme del qual l'islam en seria el fidel reflex, un «islam abans de l'islam»; en aquest sentit Muhàmmad no hauria «innovat», ans hauria restat absolutament fidel al Déu d'Abraham i d'Ismael (2:135, 3:67, 3:95).[2] En aquest sentit el hanif practica la religió primordial, d'acord totalment amb la fitra o essència de l'home creient (evidentment creient en un Déu Únic i Creador)[5] i, per tant, s'oposa tant a la idolatria com als monoteismes jueu i cristià que han falsificat aquesta religió primigènia.[2]
En època islàmica, el terme ha passat a esdevenir sinònim de musulmà ortodox.