  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Joaquín Folch y Torres 15 setembre 1886 Barcelona |
| Mort | 7 novembre 1963 (77 anys) Badalona |
| Sepultura | Cementiri de Badalona |
| Es coneix per | Protecció del patrimoni artístic català |
| Activitat | |
| Ocupació | Museòleg, historiador i crític d'art |
| Membre de | |
| Família | |
| Cònjuge | Orsina Baget i Terrés |
| Germans | Manuel Folch i Torres Ignasi Folch i Torres |
Signatura  | |
Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 15 de setembre de 1886[a] - Badalona, 7 de novembre de 1963)[2] fou museòleg, historiador i crític d'art. Des de la seva responsabilitat al davant dels museus catalans, va salvar per dues vegades el patrimoni artístic català: primerament, amb la sortida del patrimoni romànic de les esglésies del Pirineu i, després, durant la guerra civil.
Dels seus escrits destaquen tant la creació i direcció de la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya (1907-1920; 1927-1930), que tanta influència exercí en l'orientació estètica del Noucentisme, com la memorable revista Gaseta de les Arts (1924-1930), que mostra el seu perfil com a historiador de l'art i, finalment, l'eina científica i de divulgació dels museus d'art: el Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona (1931-1937). Cal afegir, en aquesta línia, les col·laboracions als anuaris de l'IEC i les de la revista Destino (1952-1963). Publicà diversos estudis i monografies sobre l'art i els artistes, així com una novel·la de joventut, La rulota, que signà amb el pseudònim Flama i un recull de poesia. Deixà, inèdita, una ambiciosa Història de la pintura catalana del segle XIX.[3]
Fou director general dels Museus d'Art de Catalunya (1920-1939) i secretari de la Junta de Museus, una responsabilitat des d'on va fer viable l'arrencament de les pintures murals romàniques del Pirineu, pilars de les actuals col·leccions del MNAC, o la constitució de les col·leccions que integren el Museu de Ceràmica. Amb la dictadura de Primo de Rivera és destituït del seu càrrec de funcionari municipal i restituït el 1930.
Va liderar amb tenacitat la preservació del patrimoni català en els moments difícils de la Guerra Civil, custodiant-lo lluny de les zones de conflicte (Olot, París, Maisons-Laffitte). Per aquesta activitat, l'any 1939 va ser condemnat pel Tribunal de Depuració de Funcionaris Municipals a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pel delicte «de auxilio a la rebelión armada».[3]
Fou el germà petit de la nissaga dels Folch i Torres, destacats catalanistes amb presència de tots els seus membres dins la intel·lectualitat catalana de començaments del segle xx.[4]
- ↑ Vidal i Jansà, 1991, p. 24.
- ↑ Vidal i Jansà, 2009, p. XVII.
- ↑ 3,0 3,1 Gencat, 2012.
- ↑ Vidal, Mercè «L'home clau dels museus catalans» (paper). Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.137, 12-2013, p.8. ISSN: 1695-2014.
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.