Lacre

Lacre.
Quadre de Jean Siméon Chardin amb una dona lacrant una carta (1732)

El lacre és una pasta de composició variable, tradicionalment fins al segle XX sovint es feia partir de colofònia, goma laca i trementina, a més de vermelló o un altre colorant mineral.[1] Es fon fàcilment, ja que té una baixa temperatura de fusió i es fa servir en cartes, paquets i en la presa d'algunes mostres per garantir el seu tancament. Els lacres més moderns es fan amb polímers termoplàstics.

Després de fondre's s'endureix ràpidament sobre el paper, els llaços, filferro o altres materials formant una unió que és difícil de separar sense fer un trencament evident. El lacre es fa servir per exemple, verificar que un document no ha estat obert, per mostrar la identitat del remitent (per exemple mitjançant un segell) i amb caràcter decoratiu. Al principi es va fer servir per tancar la mateixa carta i des del segle xvi per tancar els sobres. Abans de l'aparició del lacre els romans utilitzaven betum amb la mateixa intenció.

El lacre es va fer servir per segellar cartes entre els segles xvi i xvii. També es va fer servir per aconseguir la impressió de segells sobre els documents importants, o per a crear un segell hermètic dels contenidors. Actualment es fa servir principalment amb finalitats decoratives.

Manuscrit en pergamí, segellat amb el símbol dels Cavallers Templers que porta el lema: "Sigillum Militum Xpisti" que significa Segell de la Milícia de Crist.