En antropologia, la liminalitat (de la paraula llatina līmen, que significa “un llindar") és la qualitat d'ambigüitat o desorientació que té lloc en l'etapa intermèdia dels rituals, quan els participants ja no ostenten la seva condició pre-ritual però encara no han començat la transició a la condició que ostentaran quan el ritual es completi. Durant l'etapa liminal d'un ritual, els participants “estan al llindar “[1] entre la seva manera anterior d'estructurar la seva identitat, el seu temps o la seva comunitat, i una nova manera, que estableix el ritual.
El concepte de liminalitat va ser desenvolupat per primera vegada a principis del segle XX pel folklorista Arnold van Gennep i després va ser reprès per Victor Turner.[2] Més recentment, l'ús del terme s'ha eixamplat per descriure el canvi cultural i polític així com els rituals.[3] Durant els períodes liminals de totes les classes, les jerarquies socials es poden revocar o es poden dissoldre de manera temporal, la continuïtat de la tradició pot ser incerta i els resultats futurs, una vegada es donin per fets, es poden posar en dubte.[4] La dissolució de l'ordre durant la liminalitat crea una situació fluida, mal·leable, que permet que s'estableixin institucions i costum nous.[5] El terme també ha passat a l'ús popular, quan s'aplica d'una manera molt més àmplia, la qual cosa en certa manera soscava el seu sentit.[6]