Es denomina literatura hispanohebrea ,o literatura hispanojueva, a la producció literària desenvolupada a la península Ibèrica a partir del segle x per part de membres de la comunitat jueva.
Els hebreus andalusins estaven assimilats a la cultura dominant i utilitzaven l'àrab com a idioma de comunicació. L'hebreu bíblic era una llengua de cultura, fonamentalment religiosa. No obstant això, i seguint l'exemple de la poesia àrab, que tenia a la llengua de l'Alcorà com a perfecta i sagrada per a la poesia, els jueus hispans van recuperar l'hebreu de l'Antic Testament per a la seva activitat literària, si bé van haver de crear-se nombrosos neologismes, fonamentalment arabismes, per actualitzar l'hebreu rabínic.
L'eclosió literària hispanojueva es correspon amb el renaixement medieval de la cultura hebrea en general, que va tenir el seu epicentre a la ciutat de Còrdova. En aquells moments, la ciutat estava sota domini musulmà, amb un nivell cultural rellevant en el context europeu del moment. Aquest renaixement cultural va consistir, bàsicament, a ampliar l'horitzó de la producció escrita més enllà dels temes religiosos vinculats a l'Antic Testament. Així, l'heterogeneïtat temàtica (filosofia, ciència, naturalesa, les emocions, etc.) i la individualitat de les obres són els trets més destacats d'aquesta producció literària.
Les circumstàncies principals que van afavorir aquest renaixement, van ser la pacificació del territori en la segona meitat del segle x aconseguida gràcies a l'acció dels califes Abderramán III i al-Hakam II, i el notable desenvolupament científic i literari de la cultura àrab, en la qual els jueus estaven immersos. Tampoc és menyspreable l'acció personal del metge de la cort dels dues califes esmentats, Hasday ben Saprut, personalitat jueva de gran influència política, que va actuar com a mecenes de les principals figures literàries del moment
L'època taifal es considera el Segle d'Or de la cultura hispanojueva, i es caracteritza per l'esplendor del conreu de la filosofia, fonamentalment en la Taifa de Saragossa (que incloïa Tudela d'on procedeixen ibn Ezra i Yehuda Halevi). La quantitat de personalitats saraqustíes rellevants en aquesta disciplina (com Ibn Gabirol o Ibn Paquda) prepararien el terreny per l'obra del seu màxim representant: Maimònides. També és el període que va conèixer les més altes cotes de la poesia hispanojueva, amb figures que van passar a ser considerades clàssiques per tot el judaisme, com el propi Ibn Gabirol o Yehuda Halevi.
Després de les invasions almoràvits i almohades la literatura jueva va haver de refugiar-se a les corts cristianes, a les quals van transmetre els seus sabers. Si bé encara als segles XIII al xv apareixen noms importants, ja no tornaria a repetir-se el moment culminant de l'època de taifes andalusines.