Lluna

Aquest article tracta sobre el satèl·lit de la Terra. Vegeu-ne altres significats a «Lluna (desambiguació)».

Lluna
Tipus	satèl·lit natural planetari, satèl·lit de massa planetària i satèl·lit regular
Epònim	llum
Cos pare	Terra
Es troba a	Lluna
Creació	fa 4.527 milions d'anys
Dades orbitals
Tipus d'òrbita	òrbita el·líptica alta
Apoàpside	405.500 km
Periàpside	363.300 km
Semieix major a	384.400 km
Excentricitat e	0,0567
Període orbital P	27,32 d[1]
Període sinòdic	29,53059 d
Velocitat orbital mitjana	1,022 km/s
Inclinació i	5,145 ° ↔ eclíptica
Longitud del node ascendent Ω	Regressió d'una revolució en 18,6 anys
Característiques físiques i astromètriques
Distància de la Terra	385.000,5 km [3]
Radi	mitjana: 1.737,1 km línia equatorial: 1.738,14 km pol geogràfic: 1.735,97 km
Diàmetre	3.476,2 km[4]
Aplatament	0,00125
Magnitud aparent (V)	−12,74[5]
Diàmetre angular	34,1 ′[6]
Àrea de superfície	37.930.000 km²[5]
Massa	73,4767 Yg[7]
Volum	21.968.000.000 m³
Densitat mitjana	3,344 g/cm³[6]
Rotació sideral	27,3 d
Velocitat de rotació equatorial	4,627 m/s
Gravetat superficial equatorial	1,62 m/s²
Velocitat d'escapament	2,38 km/s
Obliqüitat	1,5424° respecte a l'eclíptica 6,687° respecte al pla orbital[2]
Albedo	0,136 (radiància espectral)
Temperatura de superfície	mínim   màxim 95 K   390 K[5]
Pressió superficial	10−7 Pa  (dia) 10−10 Pa  (nit)
Composició atmosfèrica	Ar He Na K H Rn
Part de	sistema Terra-Lluna
Format per	Atmosfera de la Lluna Montes Pyrenaeus característiques de la superfície de la Lluna sòl lunar

La Lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra, juntament amb la qual forma el sistema satel·litari Terra-Lluna. Té aproximadament una quarta part del diàmetre de la Terra, magnitud comparable a l'amplada del continent australià.^[8] És el cinquè satèl·lit més gros del sistema solar, amb una mida que supera la de qualsevol planeta nan conegut, així com el satèl·lit més gros (i massiu) en proporció al seu planeta.^{[nota 1]} La Lluna és un objecte de massa planetària que formà un cos rocós ben diferenciat, cosa que en fa un planeta satèl·lit segons la definició geofísica de «planeta».^[9] Disposa d'una atmosfera, una hidrosfera i un camp magnètic negligibles. Té una gravetat superficial d'aproximadament una sisena part la de la Terra (0,1654 g). Io, un dels satèl·lits de Júpiter, és l'únic satèl·lit del sistema solar amb una major densitat i gravetat a la superfície.

La Lluna es troba en rotació síncrona amb la Terra: sempre li mostra la mateixa cara, amb la seva cara visible marcada pels foscs mars volcànics que emplenen les valls entre els brillants altiplans de l'escorça i els prominents cràters d'impacte. És l'objecte més lluminós del cel després del Sol. Encara que apareix com un cos d'un blanc molt brillant, la seva superfície és fosca i d'una reflectància tan sols una mica superior a la de l'asfalt. La seva prominència en el cel i el seu cicle regular de fases l'han convertida, des de l'antiguitat, en una important influència cultural sobre el llenguatge, el calendari, l'art i la mitologia. La influència gravitatòria de la Lluna produeix les marees oceàniques i el petit allargament del dia. La distància orbital del satèl·lit és, actualment, d'unes trenta vegades el diàmetre terrestre, la qual cosa li confereix una mida aparent al cel aproximadament igual que la del Sol; aquest fet li permet cobrir el Sol gairebé completament de manera precisa durant un eclipsi solar. La distància lineal de la Terra a la Lluna augmenta a un ritme de 3,82 ± 0,07 cm per any.

Es creu que la Lluna es va formar fa uns 4.500 milions d'anys, no gaire més tard que la Terra. Encara que s'han proposat moltes hipòtesis pel que fa al seu origen, la teoria més acceptada a l'actualitat és que la Lluna és un producte de les restes d'un impacte gegantí entre la Terra i un cos de la mida de Mart.

La Lluna és l'únic cos celeste, a part de la Terra, que els humans han trepitjat mai. El Programa Luna de la Unió Soviètica va ser el primer a arribar a la Lluna amb una nau espacial no tripulada l'any 1959. D'altra banda, el Programa Apollo de la NASA dels Estats Units ha estat l'únic que va aconseguir portar-hi missions tripulades, començant per l'Apollo 8 el 1968 i continuant amb sis aterratges tripulats entre 1969 i 1972, el primer dels quals l'Apollo 11. Aquestes missions van retornar amb més de 380 kg de roques lunars, que van ser utilitzades per a comprendre millor l'origen del satèl·lit, la formació de la seva estructura interna i la seva història subseqüent.

Després de la missió Apollo 17 del 1972, la Lluna tan sols ha estat visitada per naus no tripulades, la majoria de les quals han estat missions orbitals. Des del 2004, el Japó, la Xina, l'Índia, els Estats Units i l'Agència Espacial Europea han enviat naus en òrbita lunar que han contribuït a confirmar la descoberta de gel lunar en cràters permanentment a l'ombra als pols, i també confinat dins de la regolita lunar. L'era post-Apollo també ha vist dues missions amb astromòbils: la missió soviètica final Lunokhod del 1973 i la missió xinesa Chang'e 3, la qual va desplegar el seu astromòbil Yutu el 14 de desembre del 2013.

S'han planejat futures missions tripulades a la Lluna, finançades tant per governs com per fons privats. La Lluna roman, gràcies a l'empara del tractat de l'espai exterior, un indret lliure d'exploració per a totes les nacions per a propòsits pacífics.

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «nota» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="nota"/> corresponent.