  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 21 desembre 1872 Tortona (Itàlia) |
| Mort | 12 octubre 1956 (83 anys) Roma |
| Mestre de capella | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Catolicisme |
| Formació | Conservatori de Milà |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, director de cor, sacerdot catòlic |
| Professors | Franz Xaver Haberl |
| Orde religiós | Orde de sant Benet |
| Família | |
| Pare | Giuseppe Perosi |
| Premis | |
   
| |
Lorenzo Perosi (Tortona, 21 de desembre de 1872 - Roma, 12 d'octubre de 1956) va ser un clergue i compositor italià especialitzat en música sacra.
Va dirigir durant cinquanta-quatre anys la Capella Sixtina[1] i fou extraordinàriament famós[2] i influent en el seu temps (sobretot entre la dècada de 1890 i la de 1920). Va pertànyer al grup de compositors italians anomenats «Giovane Scuola» (Jove Escola), entre els quals es comptaven autors tan importants com Puccini, Mascagni, Leoncavallo, Giordano o Cilea. De tots ells, Perosi va ser l'únic que no va compondre mai una òpera: la seva especialitat, dins de la música sacra, van ser els seus majestuosos oratoris, les seves misses polifòniques i els seus motets, amb els quals va impulsar un moviment de renovació de la música religiosa que es va conèixer, com cecilianisme (en honor de santa Cecília, patrona catòlica dels músics). Va ser un autor molt prolífic: segons Arturo Sacchetti, va compondre més de tres mil obres i va ser el músic de cinc Pontífexs: Lleó XIII, Pius X, Benet XV, Pius XI i Pius XII.
Una malaltia mental intermitent perjudicà la seva activitat del 1917 endavant. Fou autor d'una llarguíssima producció litúrgica, amb més de 300 misses, 22 oratoris, centenars de salms, himnes, motets, i milers de petites peces. La seva música instrumental consisteix en diverses suites, alguns concerts, una sonata, dos poemes simfònics i diversos quartets de corda.[3]
El seu llenguatge compositiu reflecteix una impressionant varietat d'influències, però principalment del cant polifònic del Renaixement, de Wagner i del Verisme.[4] Perosi, entre les seves moltes habilitats, tenia la de convertir els textos de les Escriptures en llibrets dramàtics, sense perdre les formes de l'oratori que les seves obres exigien. No són òperes, però hi ha en elles elements d'acció i personatges que arriben a la vora dels escenaris.[5]
- ↑ «Funerals per Lorenzo Perosi». La Vanguardia, 16-10-1956.
- ↑ L'escriptor i Premi Nobel Romain Rolland va escriure: No és fàcil transmetre una idea exacta del popular que és Lorenzo Perosi al seu país natal. Le Journal des Débats 21 de novembre de 1899. No solament tenia fama a Itàlia o a Europa. El 19 de març de 1899 un article de The New York Times es titulava «El geni de Perosi» i començava així: El gran i sempre creixent èxit amb què han estat premiats els nous quatre oratoris de Lorenzo Perosi ha col·locat a aquest jove sacerdot-compositor al pedestal de la fama en el qual només pot ser comparat amb els últims anys de l'idolatrat Pietro Mascagni. Gianandrea Gavazzeni també va comparar la seva clamorosa fama amb la que havia tingut Mascagni (BRUNI, Massimo: Lorenzo Perosi. Torí: 1972, p. 9).
- ↑ Pereira, Rufus «Lorenzo Perosi 1872-1956». The Furrow, Vol. 8, No. 1 (Gener, 1957), pp. 22-27.
- ↑ Di Grazia, Donna M. Nineteenth-Century Choral Music. Routledge, 2012, p. 325. ISBN 9781136294099.
- ↑ Matamoro, Blas. «Ressenya del disc L'entrata di Cristo in Gerusalemme». diverdi.com.