Ludwig Wittgenstein (alemany: Ludwig Josef Johann Wittgenstein) (pronunciació en : /ˈvɪtɡənˌstaɪn/) (Neuwaldegg, 26 d'abril de 1889 - Cambridge, 29 d'abril de 1951) fou un filòsof austríac, nascut en una família de l'alta burgesia industrial d'ascendència jueva, rica i culta, famós per les seves recerques sobre el llenguatge.
Va impartir docència a la càtedra de filosofia de la Universitat de Cambridge entre 1939 i 1947.[1] És famós per haver inspirat dos dels principals moviments filosòfics del segle xx: el positivisme lògic i la filosofia del llenguatge ordinari. Al llarg de la seva vida, també va publicar la ressenya d'un llibre, un article, un diccionari per a nens i el Tractatus Logico-Philosophicus (1921), de 75 pàgines.[2][3] El 1999, en una enquesta sobre els llibres de filosofia més rellevants, la seva obra pòstuma, Investigacions filosòfiques (1953) es va considerar com el llibre més important de la filosofia del segle xx.[4][5]
Nascut a Viena en una de les famílies més riques de l'Imperi Austrohongarès al començament del segle, va regalar la seva herència i es va veure obligat a vendre els mobles per cobrir les despeses quan treballava en el Tractatus.[6][7] Com deia:
| « | Revolution wird der sein, der sich selbst revolutionieren kann. 'Revolucionari serà aquell que es pot revolucionar a si mateix'. |
» |
| — Vermischte Bemerkungen, 252 | ||
Tres dels seus germans es van suïcidar i, en alguna ocasió, ell i el seu altre germà consideraren la possibilitat d'intentar-ho.[8][9] Bertrand Russell el va descriure com l'exemple més perfecte del geni, "apassionat, profund, intens i dominant", mentre que Richard Rorty opinava que Wittgenstein expressava aquest intens malestar amb ell mateix vers tothom amb qui es relacionava.[10][11] Per exemple, s'enfadava amb els seus estudiants quan volien que els ensenyés filosofia[12] i es va alegrar quan la dona de George Edward Moore li va dir que estava treballant en una fàbrica de melmelada, pràctica que als ulls de Wittgenstein era una activitat molt útil.[13][14]
Va tractar de fugir de l'ensenyament de la filosofia diverses vegades, servint durant la Primera Guerra Mundial al front en l'exèrcit austríac –on fou reconeguda la seva valentia– o ensenyant en escoles de diversos pobles d'Àustria, on es va trobar amb problemes per colpejar nens. També va treballar com a portalliteres durant la Segona Guerra Mundial al Guy's Hospital, de Londres, on només uns pocs dels funcionaris sabien que el nou treballador era el professor de filosofia de Cambridge.[15][16]
El seu treball es divideix entre la primera etapa, exemplificada pel Tractatus, i la darrera etapa, amb les Investigacions filosòfiques. El primer Wittgenstein es referia a la relació entre les proposicions i el món, i considera que, en donar compte d'aquesta relació, tots els problemes filosòfics poden ser resolts; creia que els problemes sorgeixen perquè la lògica del llenguatge no és evident en el nostre ús habitual de la paraula. El segon Wittgenstein va rebutjar moltes de les conclusions del Tractatus, argumentant que el llenguatge és una mena de bigarrat joc de sons en el qual el significat de les paraules deriva del seu ús públic. Malgrat les diferències entre els primers treballs i els posteriors, les similituds inclouen una concepció de la filosofia com una mena de teràpia, la preocupació per les qüestions ètiques i religioses i un estil literari descrit sovint com a poètic. Terry Eagleton el considerava el filòsof dels poetes i compositors, dramaturgs i novel·listes.[17][18][19][20]
- ↑ Dennett, Daniel. «"Ludwig Wittgenstein: Philosopher"» (en anglès). 'Time magazine, 29. Arxivat de l'original el 2013-08-26. [Consulta: 8 juny 2011].
- ↑ Per les obres publicades durant la seva vida, vegeu Monk, Ray. How to read Wittgenstein. W.W. Norton & Company. 2005, p. 5.
- ↑ Pel nombre de paraules publicades en la seva vida, vegeu Stern, David. "The Bergen Electronic Edition of Wittgenstein's Nachlass", The European Journal of Philosophy. Vol 18, número 3, setembre 2010.
- ↑ Lackey, Douglas. "What Are the Modern Classics? The Baruch Poll of Great Philosophy in the Twentieth Century", Philosophical Forum. 30 (4), desembre de 1999, p. 329–346.
- ↑ Per a un resum de l'enquesta, vegeu lindenbranch.weblogs Arxivat 2011-08-20 a Wayback Machine., consultat el 3 de setembre de 2010.
- ↑ Duffy, Bruce. "The do-it-yourself life of Ludwig Wittgenstein", The New York Times, 13 de novembre de 1988, p. 4/10.
- ↑ Per la venda dels seus mobles, vegeu "Ludwig Wittgenstein: Tractatus and Teaching" Arxivat 2010-02-13 a Wayback Machine., Cambridge Wittgenstein archive], consultat el 4 de setembre de 2010.
- ↑ Sobre el suïcidi dels germans, vegeu Waugh, Alexander. "The Wittgensteins: Viennese whirl", The Daily Telegraph, 30 d'agost de 2008.
- ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesGottlieb - ↑ McGuinness, Brian. Wittgenstein: A Life : Young Ludwig 1889–1921. University of California Press, 1988, p. 118.
- ↑ Rorty, Richard. 'The Education of John Dewey': The Invisible Philosopher", The New York Times, 9 de març de 2003.
- ↑ Malcolm, Norman. Ludwig Wittgenstein: A Memoir. Oxford University Press, 1958, p. 28.
- ↑ Toulmin, Stephen. "Alan Donagan and Melbourne Philosophy", Ethics, 104, octubre de 1993, p. 143–147. L'incident amb Dorothy Moore prové d'una conversa que va tenir el 1946 amb Alan Donagan, on ella li va explicar el que havia succeït.
- ↑ Donagan Alan; Malpas, J.E. The Philosophical Papers of Alan Donagan. University of Chicago Press, 1994, p. x, nota al peu de pàgina 3.
- ↑ Monk, Ray. Ludwig Wittgenstein: The Duty of Genius. Free Press, 1990, pp. 232–233, 431.
- ↑ Waugh, Alexander. The House of Wittgenstein: a Family at War. Random House of Canada, 2008, p. 114.
- ↑ Barrett, Cyril. Wittgenstein on Ethics and Religious Belief. Blackwell, 1991, p. 138.
- ↑ Pel tema de la filosofia de Wittgenstein com a teràpia, vegeu Peterman, James F. Philosophy as Therapy. SUNY Press, 1992, p. 13ff.
- ↑ Sobre la qualitat poètica i literària de la seva obra, vegeu Perloff, Marjorie. Wittgenstein's Ladder: Poetic Language and the Strangeness of the Ordinary. University of Chicago Press, 1999; and Gibson, John and Wolfgang Huemer (eds.). The Literary Wittgenstein. Psychology Press, 2004, p 2.
- ↑ Eagleton, Terry. "My Wittgenstein" in Stephen Regan (ed.). The Eagleton Reader. Wiley-Blackwell, 1997, p. 337–338.