 Aurores al pol sud de Saturn, vist pel Telescopi espacial Hubble | |
| Camp intern[1][2] | |
|---|---|
| Radi | 60.330 km |
| Moment magnètic | 4,6×1018 T•m³ |
| Intensitat del camp equatorial | 21 μT (0,21 G) |
| Inclinació del dipol | <0,5° |
| Període de rotació | ? (variable) |
| Paràmetres del vent solar[3] | |
| Velocitat | 400 km/s |
| Força del CMI | 0,5 nT |
| Densitat | 0,1 cm−3 |
| Tipus | Intrínsec |
| Distància del Bow shock | ~27 Rs |
| Distància de la magnetopausa | ~22 Rs |
| Ions principals | O+, H₂O+, OH+, H₃O+, HO₂+ and O₂+ i H+ |
| Fonts de plasma | Encèlad |
| Ràtio de càrrega de massa | ~100 kg/s |
| Densitat màxima de plasma | 50–100 cm−3 |
| Aurora[7][8] | |
| Espectre | radio, infraroig proper i UV |
| Potència total | 0,5 TW |
| Freqüències d'emissió de ràdio | 10–1300 kHz |
La magnetosfera de Saturn és la cavitat creada pel flux de vent solar pel camp magnètic intern del planeta. Va ser descoberta el 1979 per la sonda Pioneer 11, i és la segona més gran de cap planeta del sistema solar, després de la de Júpiter. La magnetopausa, el límit entre la magnetosfera de Saturn i el vent solar, es troba a una distància d'uns 20 radis saturnians del centre del planeta, mentre que la seva magnetocua s'estén fins a centenars de radis.
La magnetosfera de Saturn està plena de plasmes originats des del planeta i els seus satèl·lits. La font principal és el satèl·lit Encèlad, que ejecta 1.000 kg/s de vapor d'aigua amb els guèisers del pol sud, una part dels quals són ionitzats i co-giren amb el camp magnètic de Saturn.
La interacció entre la magnetosfera de Saturn i el vent solar genera aurores al voltant dels pols del planeta observat amb llum visible, infraroja i ultraviolada. Entre el 1980 i 1981 la magnetosfera de Saturn va ser estudiada pel programa Voyager. Actualment està sent objecte d'investigació de la sonda Cassini, que va arribar el 2004.