La mitologia bretona és la base de les creences de Bretanya. Els pobles cèltics d'Armòrica probablement coneixien amb la seva mitologia celta diverses deïtats i criatures específiques associades als cultes de la natura, que trobem alguns vestigis en alguns sants bretons. Aquest fons mitològic és acceptat pels romans i clarament cristianitzat, provocant la irremeiable pèrdua de grans relats i la destrucció o conversió de llocs pagans de culte. Es promou el mite del rei Brutus per atribuir els orígens troians als armòricans, abans de ser desafiat pel de Conan Mériadec al segle xi, que explica la cristianització de la regió i la seva llengua. La migració dels bretons de la Gran Bretanya a partir del segle iv fan que les mateixes creences cristianes s'alcin a banda i banda del canal de la Mànega, amb un probable retorn de la matèria de Bretanya. Durant l'edat mitjana, la llegenda artúrica es difon àmpliament al ducat de Bretanya, principalment a través dels poemes de Marie de France. Les grans famílies nobles de Laval i Rohan van reclamar la possessió de les terres artúriques a Bretanya a finals del segle xv, època on figura el primer registre escrit de la llegenda de la vila de Ys. Després d'un llarg període de desinterès per a les creences bretones, al segle xix, molts erudits incloent alguns celtomaníacs defensen la identitat celta de la Bretanya, probablement per reacció a la pèrdua d'autonomia de la regió després de la Revolució francesa.
-
-
La fugida del rei Gradlon, segons Évariste-Vital Luminais, c. 1884, conservat al Museu de Belles Arts de Quimper. Aquesta pintura representa una famosa escena de la llegenda de la vila d'Ys
Els topònims llegendaris estan arrelats permanentment al territori. El bosc de Brocelianda de les novel·les artúriques es troba al bosc de Paimpont, amb la tomba de Merlí i la Vall sense retorn. La vila enfonsada sota les aigües d'Ys s'imagina a la costa de Douarnenez.
La publicació del Barzaz Breiz de La Villemarqué el 1839 aporta una llarga onada d'interès pel «llegendari celta» i contribueix a forjar la imatge de la Bretanya com una «terra de llegendes» pintoresca. Es realitzen moltes recopilacions de folklore local fins a principis del segle xx, tant a l'Alta Bretanya com a la Baixa Bretanya, que permet conservar una gran quantitat d'històries amb fades, lutins i altres criatures o personatges com Merlí. Paul Sébillot, François-Marie Luzel o Anatole Le Braz destaquen l'existència de creences camperoles al voltant d'una multitud de fades beneficioses o malvades (la més famosa és Dahut), i els lutins més o menys útils designats posteriorment amb l'únic nom de korrigan. Bretanya també té una personificació de la mort, l'Ankú. El rei Marc de Cornualla amb orelles de cavall, que marca la toponímia de Cornualla, és conegut des de les novel·les artúriques de l'Edat mitjana. Algunes històries esmenten gegants i criatures nocturnes com ara el Bugul-noz.
Actualment, el turisme i la literatura asseguren un clar èxit a aquestes moltes històries conservades per les recopilacions, però són víctimes d'un sincretisme de vegades important.