.jpg)
Muàmmar Muhàmmad Abd-as-Salam Abu-Minyar al-Qaddhafí[a][1] (àrab: معمر القذافي, Muʿammar al-Qaḏḏāfī, 
escolteu-ho (?·pàg.)), usualment transcrit en català com a Moammar al-Gaddafi[2][3] i sovint anomenat coronel Gaddafi (desert de Sirte, 7 de juliol de 1942[4] -20 d'octubre de 2011),[5] fou un militar i polític libi, dirigent d'aquest país des del 1969 fins al 2011, any de la Revolució líbia.[3]
Amb una aferrissada retòrica en contra de l'imperialisme occidental, va convertir-se durant la dècada de 1970 en un autoproclamat líder mundial d'aquesta lluita, i fou l'artífex de la Unió Africana. Durant aquest període, va ser acusat de recolzar diferents moviments revolucionaris d'arreu del món,[6] A finals de la dècada de 1980 les tensions entre el règim libi i el món occidental van atènyer el punt àlgid amb l'atemptat contra el Vol 103 de Pan Am, pel què el país va acabar sent sotmès a un dur embargament per part de l'ONU.[3] A causa d'això, va rebre diferents intents de derrocament de part de governs dels Estats Units, com per exemple un bombardeig el 1986,[3] del qual va sortir il·lès, però en el qual va morir la seva filla adoptiva Jana. al-Gaddafi canvià d'aliances, aprofitant la nova conjuntura geopolítica eixida dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, Gaddafi va dur a terme un gir radical de la seva política exterior, compensant les víctimes de Lockerbie amb 2.700 milions de dòlars;[7] va erigir-se en garant del control del terrorisme islamista, cosa que li va permetre restablir les relacions amb França i la Gran Bretanya l'any 2004, i amb els EUA el 2006.[3] Aquest canvi d'orientació li va permetre sobretot donar un nou impuls a les exportacions petrolieres i tancar més contractes d'explotació amb multinacionals del sector.[3] El seu règim establí llaços amb nombrosos polítics europeus, establint diferents xarxes de finançament que acabarien esquitxant polítics com Nicolas Sarkozy, a qui hauria finançat la campanya electoral de 2007. Durant aquest període, caps d'estat occidentals reberen amb honors el coronel, des de Silvio Berlusconi, Nicolas Sarkozy a Tony Blair, passant pels presidents espanyols Aznar i Zapatero.
El febrer del 2011, amb l'èxit de les revoltes populars àrabs de Tunísia i Egipte, van encetar-se manifestacions de protesta contra el seu règim que ràpidament es van convertir en una rebel·lió general. Segons la cadena Al-Jazeera, les manifestacions van ser reprimides amb bombardeigs des d'avions contra la població i amb franctiradors, i causaren centenars morts. Davant la situació de repressió o preveient la ràpida caiguda del règim, van dimitir alguns ministres del govern libi i representants diplomàtics libis a l'estranger. al-Gaddafi va morir aquell mateix any en un tiroteig quan la caravana en la que viatjava va ser bombardejada per avions de l'OTAN.[8]
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.
- ↑ «Muammar al-Gaddafi» (en castellà). Centre d'estudis i documentació internacionals a Barcelona. [Consulta: 19 març 2011].
- ↑ «Líbia». Ésadir. Arxivat de l'original el 2012-01-23. [Consulta: 29 juliol 2024].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Moammar al-Gaddafi». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Mouammar Kadhafi, dirigeant fantasque et politicien avisé» (en francès). France 24, 18-02-2011. [Consulta: 18 febrer 2011].
- ↑ «Los rebeldes anuncian la muerte de Gadafi», 20-10-2011.
- ↑ «Muammar al-Gaddafi» (en castellà). Reportages.org. [Consulta: 19 març 2011].
- ↑ «En su línea de reconciliación, a principios de 2004, Libia compensó con 170 millones de dólares a las víctimas del atentado del DC-10 de la compañía UTA.» (en castellà). El Pais, 15-08-2003. [Consulta: 29 juliol 2024].
- ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesavui