El modernisme és el terme amb el qual l'Església catòlica va denominar un conjunt de corrents filosòfics i epistemològics que es donen al pas del segle xix[1] al xx que tenen en comú el rebuig de la revelació com font de coneixement científic.
El mot va ser encunyat el 1881 per Charles Périn (1815-1905),[2] un economista llec belga, com a terme sintètic per al conjunt d'intents de reconciliar els catòlics liberals amb les idees de la Revolució Francesa i la democràcia.[3] Els modernistes criticaven els dogmes de l'Església catòlica, que consideraven com meres expressions simbòliques, que no s'han de considerar com a veritats absolutes, però com al·legories que s'han de situar i de comprendre en el seu context històric.[4] Els teòlegs acusats de modernisme cercaven un camí per connectar l'església amb la modernitat i adaptar-se a un món canviant.[5] No es pot lligar el modernisme teològic amb el modernisme artístic, tot i que són moviments simultanis.[6]
El moviment va ser condemnat vigorosament pel Vaticà en el decret Lamentabili sane exitu i en l'encíclica Pascendi Dominici Gregis (1907).[7] El novembre va seguir il motu proprio Praestantia scripturae que incita a purgar les llibreries i que sanciona d'excomunió els modernistes que perseverin.[8]
«Els adeptes del modernisme teològic volien forçar la transformació de l'Església per tal d'adaptar-la als temps moderns, en un agosarat intent de racionalització de la fe cristiana, filtrant els continguts sobrenaturals de la revelació amb la metodologia racional i positivista.»[6] El 1908, Miquel d'Esplugues defineix el modernisme com un conjunt d'errors, heretgies, desvergonyiment, pedanteries, necieses ridículs, una maligne malaltia religiosa, científica i social.[9] El sacerdot i funcionari vaticà, Umberto Benigni, va crear el 1909 la xarxa segreta Sodalitium Pianum per a espionar i denunciar a la Santa Seu persones que propagaven idees modernistes.