Un monestir és un tipus d'edificació per a la reclusió dels religiosos, que hi viuen en comú un o diversos monjos. Originàriament un monestir era la cel·la d'un sol monjo o monja, anomenats en aquest cas ermitans o anacoretes. Posteriorment la tendència va ser la reunió dels diversos monjos per a establir una vida en comú. En aquest cas els monestirs cristians s'anomenen abadies (regides per un abat o abadessa), o priorats (regits per un prior) i supeditats a l'abat, segons el nombre de monjos. En tots els casos, la característica és la situació isolada del monestir, almenys originàriament, per tal de dur una vida espiritual apartada de la societat. En aquest sentit el monestir es contraposa al convent, seu d'una comunitat religiosa que no s'aparta de la societat sinó que s'hi incorpora d'alguna manera.
Els monestirs poden variar molt en grandària; des d'una llar reduïda que allotja només un ermità o, en el cas de les comunitats, des d'un únic edifici d'habitatges per a un superior i dos o tres monjos o monges, fins els grans complexos de residència, finques i tallers per a desenes o centenars de monjos o monges.