 | |
| Malaltia objecte | dolor, dispnea i fibromiàlgia  |
|---|---|
| Dades clíniques | |
| Risc per l'embaràs | categoria C per a l'embaràs a Austràlia i categoria C per a l'embaràs als EUA |
| Grup farmacològic | morphinan alkaloid (en)  |
| Codi ATC | N02AA01 |
| Dades químiques i físiques | |
| Fórmula | C17H19NO3 |
| Massa molecular | 285,136 Da |
| Punt de fusió | 254 °C |
| Identificadors | |
| Número CAS | 57-27-2 |
| PubChem (SID) | 5288826 |
| IUPHAR/BPS | 1627 |
| DrugBank | DB00295 |
| ChemSpider | 4450907 |
| UNII | 76I7G6D29C |
| KEGG | D08233 |
| ChEBI | 17303 |
| ChEMBL | CHEMBL70 |
| PDB ligand ID | MOI |
| AEPQ | 100.000.291 |
La morfina és una droga opiàcia analgèsica molt potent, i és el principal component actiu en l'opi, així com l'opiaci prototipus. S'anomena així en record a Morfeu, el déu grec dels somnis.
El 1804 la morfina fou aïllada a França per De Rosne a partir de l'opi (resina de cascall Papaver somniferum).
En els seus inicis, la morfina s'administrava per via estomacal, després aixecant la dermis i dipositant la dosi necessària. Finalment, va adquirir gran popularitat, gràcies a la invenció de la xeringa per Pravaz i sobretot pel seu ús massiu per part dels militars durant la guerra del 1870. A partir de 1952, la síntesi química i de derivats morfínics és possible.
Actualment, la morfina segueix sent l'analgèsic clàssic més eficaç per alleujar els dolors aguts, però el seu ús va disminuint a mesura que apareixen noves drogues sintètiques, que generen una menor addicció i permeten que persones al·lèrgiques a la morfina puguin alleujar els seus dolors.[1]