Moviment d'auto-enfortiment

El moviment d'auto-enfortiment (moviment Ziqiang, xinès tradicional: 自強運動, xinès simplificat: 自强运动, pinyin: zìqiáng yùndòngo) també anomenat d'Occidentalització (moviment d'afers occidentals, xinès tradicional: 洋務運動, xinès simplificat: 洋务运动, pinyin: yángwù yùndòng) va ser un període de reformes institucionals (1861-1895) que es va produir al final de la dinastia Qing després d'una sèrie de derrotes militars de la Xina i concessions a potències estrangeres.^[1]

Per a pacificar les seues relacions amb les forces occidentals a la Xina es va nomenar al príncep Gong regent, Conseller major i el cap del recentment format Zongli Yamen (Ministeri d'afers exteriors). En aquesta tasca va ser ajudat per una nova generació de líders reformadors. En canvi, va tenir en contra a l'anterior regent, l'emperadriu Cixi, tradicionalista i virulentament xenòfoba, que inicialment va haver d'admetre les polítiques del príncep Gong que estava fortament recolzat en la cort de l'emperador Guangxu. Va ser el cap de l'oposició a les reformes i la seua força política va ser creixent mentre s'incrementaven les diferències entre reformadors i conservadors.

Encara que la majoria de les elits havien estat partidàries de formes més tradicionals i conservadores, a causa de la necessitat d'enfortir a la Xina enfront dels països occidentals, van admetre que havien d'aprendre d'Europa les seues tècnica de fabricació de vaixells i armes, i dominar els coneixements científics que estaven darrere d'aquestes tecnologies militars. Es van establir drassanes navals i tallers on es va contractar a experts estrangers per a ensenyar als artesans xinesos. Per a realitzar açò es va haver de trencar la creença dominant anteriorment en la Xina que la saviesa i la ciència xineses eren superiors a les de tots els bàrbars estrangers i admetre que els havien igualat i superat en múltiples aspectes científics.