Una muraqqa (turc: murakka; àrab: مورقة, muraqqa; persa: مُرَقّع) és un àlbum en forma de llibre que conté pintures en miniatura islàmiques i exemplars de cal·ligrafia islàmica, normalment de fonts diverses, i a voltes de temàtiques diverses. Aquests àlbums es van fer populars entre els col·leccionistes del món islàmic, i al final del segle xvi es van convertir en el format predominant de la pintura en miniatura en els imperis persa safàvida, mogol i otomà, i que afectaria a la direcció agafada per les tradicions de pintura de la miniatura persa, la miniatura otomana i la miniatura mogola. L'àlbum va substituir en gran manera el manuscrit il·lustrat a gran escala dels clàssics de la poesia persa, que havia estat el vehicle típic dels millors pintors en miniatura fins a aquell moment. El gran cost i retard d'encarregar un treball de qualitat superior tant gran, els restringia bàsicament als governants i a un grapat d'altres grans figures que solien mantenir un taller complet de cal·ligrafia, artistes i altres artesans, amb un bibliotecari gestionava tot el procés. Els àlbums podria ser compilat amb el temps, pàgina per pàgina, i sovint podien incloure miniatures i pàgines de cal·ligrafia de llibres més antics que estaven desglossats per aquest propòsit, i permetien que un cercle més ampli de col·leccionistes tingués accés als millors pintors i cal·lígrafs, tot i que eren també compilats per, o presentat a, xas i emperadors. Les primeres muraqqa, s'han trobat a la cort del Herat del príncep timúrida Baysunghur a principis del segle xv, en què la forma esdevingué important per la pintura en miniatura. La paraula muraqqa significa «allò que ha estat ajuntat».[2][3]
Els treballs d'un àlbum, generalment de mides originals diferents, eren retallats o muntats en pàgines de mida estàndard, sovint amb la decoració afegida a les vores. Quan la compilació es considerava completa, es lligava, sovint de manera luxosa, amb una coberta per llibres islàmics que podia estar altament decorada amb pintura lacada, estampat d'or sobre la pell, o altres tècniques. Altres muraqqa podien estar relligats en una forma especial de concertina. Molts van ser confeccionats amb pàgines de cal·ligrafia que es combinaven amb miniatures, aparellant el vers i la imatge, la qual cosa permetia una gran creativitat per part del compilador.[4] Els àlbums que contenien només cal·ligrafia tendien a ser ordenats cronològicament per mostrar el desenvolupament d'un estil. Les enquadernacions de molts àlbums, permetien afegir o eliminar elements, o només eren canviats al centre de la pàgina. Aquests canvis es feien sovint, i alguns àlbums tenien marques que permeten rastrejar els canvis portats a terme.[5] Els millors àlbums tenien pròlegs escrits especialment per l'ocasió, que serien l'origen d'una gran proporció de les tècniques contemporànies d'escriptura supervivents en les arts del llibre, amb les biografies de pintors i cal·lígrafs. Pel que fa als cal·lígrafs aquestes pàgines es convertirien en una font d'ingressos important, ja fos amb la utilització majoritària de textos clàssics de poesia o gazal, però de vegades un extracte de l'Alcorà, potser donat-li un lloc d'honor al principi de l'àlbum.[6] Les pàgines dels àlbums sovint tenien àrees d'il·luminació decorada (com en la il·lustració) que compartien el seu motius amb altres suports, especialment les cobertes de llibres, els dissenys de catifes, el disseny de les quals podria ben be ser majoritàriament produïda pel mateix artista de cort, que enviaria els motius als telers.[7]
Tot i que la tradició clàssica de manuscrits il·luminats s'havia concentrat en escenes força denses i amb un fort contingut, com il·lustracions dins els textos clàssics i extensos com el Shahnameh i el Khamsa de Nizami, la miniatura que es va dissenyar en un principi per a una muraqqa aviat va evolucionar cap a unes escenes més senzilles amb menys figures i més grans, que sovint mostraven belleses idealitzades, en un entorn enjardinat, o figures de gènere de vida nòmada, normalment sense una identitat real o fictícia subjectades a elles. En la India Mogol els retrats realistes, gairebé sempre de governants o cortesans, es van convertir en una característica molt comuna, i en els retrats dels sultans otomans, sovint molt estilitzats, eren d'una especialitat particular. Les escenes completament acolorides tendien a donar pas a dibuixos parcialment dibuixats, o a pintures parcials o a figures amb poc o cap rerefons. L'àlbum es solapava fins a cert punt amb l'antologia, una col·lecció de peces diferents on es feia l'èmfasi principal en els textos, però que també podia incloure les pintures i dibuixos inserits en fonts diferents.