Nana blanca

Comparació entre la nana blanca IK Pegasi B (centre baix), la seva companya de classe A IK Pegasi A (esquerra) i el Sol (dreta). Aquesta nana blanca té una temperatura en la superfície de 35.500 K.

Una nana blanca és un romanent estel·lar que es genera quan una estrella de massa menor a 9-10 masses solars ha esgotat el seu combustible nuclear. De fet, es tracta d'una etapa de l'evolució estel·lar que travessarà el 97% de les estrelles que es coneixen, incloent-hi el Sol. Les nanes blanques són, juntament amb les nanes roges, les estrelles més abundants a l'Univers.[1] El físic Stephen Hawking, al glossari de la seva coneguda obra Història del temps, defineix la nana blanca de la següent manera:

« Estrella freda estable, mantinguda per la repulsió deguda al principi d'exclusió entre electrons.[2] »
Hawking, Stephen: Història del temps

Les nanes blanques es componen d'àtoms en estat de plasma, però com en el seu nucli no es produeix fusió nuclear, l'estrella no té cap font d'energia que en freni el col·lapse gravitatori, i per això la nana blanca es va comprimint sobre si mateixa. A mesura que la gravetat va comprimint la nana blanca, la distància entre els àtoms al centre de l'estel disminueix radicalment, per la qual cosa els electrons tenen menys espai per moure's, i es pressionen els uns als altres a grans velocitats, i es diu llavors que els electrons es troben degenerats. Així doncs, l'única força que frena el col·lapse gravitatori és la pressió de degeneració dels electrons. Això permet que les nanes blanques puguin arribar a densitats tan enormes que una massa similar a la del Sol cabria en un volum semblant al de la Terra, és a dir, diverses tones per cm³. Aquestes densitats són només superades per les que presenten les estrelles de neutrons i els forats negres. En el moment de la seva formació, les nanes blanques estan extremament calentes, amb temperatures de fins a 150.000 K,[3] però la seva mida tan petita fa que tinguin una lluminositat molt feble.[4] Aquest tipus d'estrella emet solament energia tèrmica residual i, a mesura que aquesta energia es va exhaurint, la seva lluminositat va baixant encara més.

Les estrelles que acaben els seus dies com nanes blanques, en acabar la fusió de l'hidrogen, s'expandeixen com una gegant vermella per fusionar al seu nucli l'heli en carboni i oxigen. Si la gegant vermella no té una temperatura prou alta per fusionar el carboni i l'oxigen, es comprimeix a causa de la força gravitatòria, produint així una nebulosa planetària i formant un romanent estel·lar: la nana blanca.[5]

El 99% d'una nana blanca està constituït bàsicament de carboni i oxigen, que són els residus de la fase de fusió de l'heli. No obstant això, sobre la superfície es troba una capa d'hidrogen i heli premsats i poc degenerats, que formen l'atmosfera de la nana blanca. Només unes poques estaran formades íntegrament per heli[6][7] en no haver arribat a cremar-lo, o per oxigen, neó i magnesi,[8] productes de la fusió del carboni.

Recentment formades, les nanes blanques tenen temperatures molt altes però, en no produir energia, es van refredant gradualment. En teoria, les nanes blanques es refredarien amb el temps fins a tal punt que la seva lluentor no seria visible, per aleshores convertir-se en una nana negra.[5] No obstant això, el procés de refredament és tan lent, que l'edat de l'Univers des del big-bang és massa curta perquè s'hagi creat una d'aquestes nanes negres. De fet, les nanes blanques més fredes que es coneixen tenen temperatures de diversos milers de kèlvins.[9][4] El terme nana blanca va ser encunyat per Willem Luyten el 1922.[10]

  1. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades cosmochronology
  2. Hawking, Stephen: Història del temps. Editorial Crítica - Barcelona, 1989 pàg. 233 ISBN 84-7423-374-7
  3. McCook, G. P.; Sion, E. M. «A catalog of spectroscopically identified white dwarfs» (en anglès). The Astrophysical Journal Supplement Series, 121, 1, 1999, pàg. 1-130. Bibcode: 1999ApJS..121....1M. DOI: 10.1086/313186.
  4. 4,0 4,1 Jennifer Johnson «Extremi Stars: White Dwarfs & Neutron Stars». Ohio State University, 2007, pàg. Lectura 22.[Enllaç no actiu]
  5. 5,0 5,1 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades rln
  6. James Liebert, P. Bergeron, Daniel Eisenstein, H.C. Harris, S.J. Kleinman, Atsuko Nitta, i Jurek Krzesinski «How Degenerate Stars Came to be Known as White Dwarfs». The Astrophysical Journal, 606, 2007. pàg. L147-L149.
  7. Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics. «Cosmic weight loss: The lowest mass white dwarf» (press release) (en anglès). [Consulta: 17 abril 2007].
  8. K. Werner, N. J. Hammer, T. Nagel, T. Rauch, i S. Dreizler «On Possible Oxygen/Neon White Dwarfs: H1504+65 and the White Dwarf Donors in Ultracompact X-ray/ Binaries». 14th European Workshop on White Dwarfs; Proceedings of a meeting held at Kiel, 2004, pàg. 165.
  9. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades aou
  10. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades holberg