La nebulosa del Cranc (dita igualment M1, NGC 1952, Taurus A i Taurus X-1) és un romanent de supernova de tipus nebulosa de vent de púlsar. Fou descoberta el 1731 per John Bevis. És el vestigi d'una supernova (SN 1054) que fou observada i documentada, com a estrella visible a la llum del dia, per astrònoms xinesos i àrabs el 4 de juliol del 1054 i restà visible durant 22 mesos. Es tracta de la primera entrada del catàleg d'objectes no cometaris de Charles Messier. Situada a una distància de 2,0 ± 0,5 kpc (6.500 ± 1.600 anys llum) de la Terra,[3] a la constel·lació del Taure, té un diàmetre de 4,1 ± 1 pc (13 ± 3 anys llum) i s'expandeix a una velocitat de 1.500 km/s.
Al centre de la nebulosa hi ha el púlsar PSR B0531+21, que gira sobre si mateix a 30 revolucions per segon i emet polsos de radiació que va des dels rajos gamma fins a les ones de ràdio. El descobriment de la nebulosa fou la primera prova que les explosions de supernoves produeixen púlsars.
És una font de radiació útil per estudiar els cossos celestes que l'oculten. A les dècades del 1950 i del 1960 es cartografià la corona solar mitjançant l'observació de les ones de ràdio produïdes per la nebulosa del Cranc que passaven a través del Sol. El 2003 es mesurà l'espessor de l'atmosfera de Tità, un dels satèl·lits de Saturn, quan blocava els rajos X emesos per la nebulosa.